Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 2,8-20
»Els sacerdots no pregunten:
"On és el Senyor?"
Ells, que havien de respondre
en nom meu, no em coneixen.
Els qui pasturen el poble
m'han estat infidels.
Els profetes han profetitzat
en nom de Baal:
tots van darrere de déus
que no valen per a res.
Per això, jo, el Senyor,
us acuso davant de tothom,
i acuso també els vostres fills
i els fills dels vostres fills.
Aneu fins a les costes de Quitim
i observeu,
recorreu les estepes de Quedar
i mireu bé.
Veureu com no hi ha passat mai
res de semblant:
cap nació no canvia els seus déus.
I tanmateix no en són, de déus!
Però el meu poble m'ha canviat a mi,
que sóc la seva glòria,
per déus que no valen per a res!
»Esglaia-te'n, cel,
esgarrifa't i tremola!
Ho dic jo, el Senyor.
El meu poble ha comès un doble mal:
m'ha abandonat a mi,
font d'aigua viva,
i s'ha excavat cisternes,
cisternes esquerdades,
que no retenen l'aigua.»
«Israel no era pas un captiu
ni havia nascut esclau.
Com és, doncs,
que se'l reparteixen per botí?
S'han llançat contra ell
rugint com lleons:
converteixen el país en un desert,
i les ciutats,
en ruïnes deshabitades.
I encara vindrà
la gent de Memfis i de Dafne
i et raparan el cap.
¿No és cert que tot això et passarà
perquè has abandonat
el Senyor, el teu Déu,
quan ell et guiava pel bon camí?
I ara, què hi busques,
per la ruta d'Egipte?
Beure l'aigua del Nil?
Què hi busques,
per la ruta d'Assíria?
Beure l'aigua de l'Eufrates?
En el pecat trobaràs el càstig,
t'escarmentarà la teva pròpia deserció.
Mira i aprèn com és amarg i dolorós
abandonar el Senyor, el teu Déu,
i deixar de respectar-lo.
Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers.
»Ja fa temps
que vas trencar els lligams
i et vas llevar el jou:
vas dir que no volies ser
la meva esclava.
Però ara t'ajeus com una prostituta
als turons elevats
i sota els arbres frondosos.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest llarg oracle profètic sorgeix la meravella de l’actitud de Déu pel seu poble que, inexplicablement, l’ha abandonat. D’aquesta manera, el Senyor comença un procés, a través del qual vol que Israel sigui conscient de la trista condició de feblesa i pecat en la que viu. El text és ple de preguntes i exhortacions, que mostren la voluntat de Déu de guiar el seu poble pel camí de la conversió. Com és possible que el poble d’Israel renunciï a la seva fe després de tants dons rebuts? No s’arrisca a tornar-se esclau dels ídols i del nostre propi jo? És una elecció que ve d’orgull. De fet, en nom d’una falsa idea de llibertat caminen cap a un retorn trist a la condició d’esclavitud. El profeta parla d’Egipte i d’Assíria, les dues grans potències de l’època, de les quals era fàcil «anar al darrere» per assegurar-se la prosperitat econòmica i la seguretat política. Però això també significava adoptar els ídols d’aquests pobles i per tant renunciar a la pròpia llibertat. És la trista història de qualsevol persona que persegueix el benestar, la satisfacció i la tranquillitat només per a si mateix. S’arriba fins a la blasfèmia, dient: «No et serviré». És la negativa a estimar i servir Déu, encara que això signifiqui la pèrdua de la condició de fills estimats del Pare. Preferim servir-nos a nosaltres mateixos en comptes del Senyor i el proïsme. Però Jesús ens recorda que si volem ser grans, ho serem només si vivim com a servents, és a dir si, com ells, assumim les penes i sofriments dels altres. Qui abandona al Senyor per seguir-se només a si mateix acabarà sent esclau de l’egoisme i la soledat. El Senyor però, acull tots aquells que es refugien en ell, perquè només ell és «la font d’aigua viva» que pot saciar la set i reconfortar els cansats per les dificultats de la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
