Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 2,21-37
Jo t'havia plantat amb ceps triats,
eres una plantada segura.
Com és que has canviat
i ara treus brotada borda?
Ni que et rentis amb sabó
i malgastis el lleixiu,
veig gravada al meu davant
la teva culpa.
Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà.
»Com goses dir que no estàs tacada,
que no has anat darrere els Baals?
Recorda com et comportaves
a la Vall,
reconeix el que has fet.
Com una camelleta desbocada,
que fa i desfà camins!
Com la zebra avesada al desert,
que en temps de zel ensuma el vent!
Qui li pot deturar la passió?
Els qui la busquen no s'han de cansar:
sempre la troben a punt.
Estalvia als teus peus
d'anar descalços,
i a la teva gorja de passar tanta set!
Però tu no en fas cas i contestes:
"M'agraden els estrangers
i vull anar al seu darrere."
El lladre s'avergonyeix
quan el sorprenen:
així s'hauria d'avergonyir
la gent d'Israel
amb els seus reis i governants,
els seus sacerdots i profetes.
Han dit a un tronc: "Ets el meu pare",
i a una pedra: "Tu ens has infantat."
M'han donat l'esquena
i no la cara.
Però, quan els arriben els desastres,
exclamen: "Vine a salvar-nos!"
Què se n'ha fet, dels déus
que havíeu fabricat?
Que vinguin ells a salvar-vos
a l'hora del desastre!
Els teus déus, Judà,
són tants com les teves ciutats.
»Per què pledegeu contra mi,
si sou vosaltres
que m'heu estat infidels?
Ho dic jo, el Senyor.
Què n'he tret, de castigar
la vostra gent,
si no accepten la correcció?
La vostra espasa elimina els profetes
com un lleó que destrossa.
»Vosaltres, gent que m'escolteu,
fixeu-vos en la paraula del Senyor.
¿És que per a Israel
vaig ser una mena de desert,
una terra tenebrosa?
Per què el meu poble diu
que vol anar a la seva,
que no vindrà més amb mi?
¿Heu vist mai que una noia
oblidés les seves joies,
o la núvia el vestit de noces?
Doncs el meu poble
s'ha oblidat de mi
des de fa temps i més temps.
»Com encertes el camí
a la recerca dels teus amors!
Per això també els camins del mal
els tens ben coneguts.
Les vores del teu vestit són tacades
de la sang de gent pobra i innocent,
que no havies pas trobat
foradant una paret
ni cometent cap altre delicte.
I encara dius que ets innocent
i que l'enuig del Senyor
s'apartarà de tu!
Per això mateix et castigaré,
perquè dius que no ets culpable.
»Com és que tens tanta pressa
per a canviar els pactes fets?
Fracassaràs amb Egipte
com vas fracassar amb Assíria.
També d'allà en tornaràs
posant-te les mans al cap.
Déu ha rebutjat aquells
en qui confiaves,
i no et podran alliberar.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes ja havia comparat Israel a la vinya escollida per Déu, que amb el seu amor l’havia cultivada i feta créixer (Is 5). També Jesús en els Evangelis insisteix en aquesta imatge per descriure d’una banda l’amor pacient de Déu per la humanitat i de l’altre, la incomprensió i la resposta violenta dels homes, molestos per tanta sollicitud i dominats per la set de poder (Mc 12,1-12). Quant d’afecte hi ha en aquesta imatge que descriu tan bé el valor que nosaltres representem per Déu! Sí, el Senyor s’ha fet càrrec d’Israel i de cada un de nosaltres, que som el seu poble, el poble que Jesús ha reunit. La vinya era un símbol de la prosperitat i la fertilitat de la terra, però també de la crida d’Israel. El llenguatge del profeta sona dur i sembla difícil en aquesta pàgina: acusa el seu poble de capgirar la crida del Senyor. El pecat és tan gran que dubta de la possibilitat que Israel es converteixi. L’acusació és clara i reiterada: Israel ha seguit els Baals, els déus dels pobles de Canaan. Així ho va fer i no se’n va avergonyir. No es va fer enrere dels seus plantejaments, va donar l’esquena a Déu i no va fer cas de la seva paraula. Aquesta elecció, diverses vegades repetida, va causar violència i desgràcia, sense cap avantatge. Ressonen en aquest text les paraules dels savis d’Israel sobre la inutilitat total de la idolatria (Sv 13; Sl 115). No obstant, encara que Israel estigui lluny de Déu, pot dirigir-se a ell i invocar-lo: «Vine a salvar-nos!». Com el fill que es va allunyar de la casa del seu pare per l’orgull de voler tenir cura de si mateix, va reconèixer la seva necessitat i es va dirigir de nou a ell (Lc 15,11-32), també qualsevol persona que s’ha allunyat de Déu, no importa com i quan, pot tornar a ell i rebre el perdó i la salvació. Déu sempre escolta la pregària de qui s’acosta a ell. De fet, ell mateix ens insta a tornar, qüestionant-nos sobre les nostres decisions com va demanar al seu poble: «Vosaltres, gent que m’escolteu, fixeu-vos en la paraula del Senyor. ¿És que per a Israel vaig ser una mena de desert, una terra tenebrosa? Per què el meu poble diu que vol anar a la seva, que no vindrà més amb mi?» No hi ha llibertat veritable sense el Senyor, sense la seva paraula que ens dóna la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
