LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XIV del temps ordinari
Record d'Atenàgores (1886-1972), patriarca de Constantinoble, pare del diàleg ecumènic.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 7 de juliol

Homilia

El diumenge passat l’Evangeli de Lluc ens introduïa en el viatge de Jesús cap a Jerusalem. Cadascú de nosaltres, mentre segueix el seu ritme de vida, potser ja marcat per les vacances, es troba a prop del Senyor i involucrat en aquest viatge. Nosaltres no som els mestres o els qui triem la meta, i tanmateix, és un viatge molt compromès. Aquest diumenge l’evangelista ens vincula amb els setanta dos deixebles enviats per Jesús: «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.» (v. 1). El numero suscita una primera reflexió. Setanta-dos eren les nacions de la terra, segons l’antiga tradició hebrea. L’evangeli suggereix que Jesús, des de l’inici, té presents tots els pobles de la terra, i a ells envia els deixebles. Ningú no ha de quedar fora de l’anunci de l’Evangeli. Pentecosta, quan totes les nacions van «sentir proclamar en les pròpies llengües les grandeses de Déu» (aC 2,11), comença ja aquí, mentre Jesús dóna els primers passos. Amb la mirada fins als extrems de la terra, Jesús diu als deixebles: «La collita és abundant». Davant la multitud immensa, amb tristesa afegeix: «però els segadors són pocs» (v. 2)
Hi ha una desproporció entre l’expectativa, que és gran, i el nombre de deixebles, que és petit. Però el problema no resideix en la quantitat, sinó en la qualitat de l’anunci. Per a fermentar la massa, és important la quantitat de llevat, però és decisiu que veritablement sigui llevat. Així doncs, la qüestió rau en la qualitat del llevat. En una altra part de l’Evangeli es llegeix: «Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada?» (Mt 5,13). Setanta i dos deixebles per tants pobles! Potser nosaltres som pocs i hauríem de ser més. Però la clau no és el nombre sinó la qualitat. Potser no és que siguem pocs, potser som poc llevat, poca sal, poca llum. Per això es viu al nostre voltant com si Déu no existís. La collita és abundant, però passa sovint que els segadors es deixen prendre per les seves preocupacions i intenten salvar-se a si mateixos, conrear el seu petit camp, conservar la seva tranquil•litat. Aquesta és la preocupació que el Senyor ens vol comunicar. Però, com ser bons segadors?
L’Evangeli ens ho suggereix. Per què Jesús, davant d’una collita tan gran, envia els deixebles de dos en dos? No hauria estat més lògic enviar-los d’un en un i doblar així els llocs de l’anunci? Gregori el Gran comenta que Jesús va enviar els deixebles de dos en dos perquè la primera predicació fos sobretot l’amor recíproc. Això és el que significa ser llevat, sal i llum. «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35). La comunió entre els germans és la primera gran predicació. Però, ¿on és la nostra comunió? ¿On, la nostra preocupació per créixer com una família? ¿No estem, en realitat, separats els uns dels altres, anant cadascú a la seva? Tanmateix «de dos en dos» vol dir apertura a tothom. Sí, l’evangelització comença per l’amor recíproc i porta a un amor que s’eixampla cada vegada més.
La Jerusalem cap a la qual anem amb el Senyor ¿no és la ciutat on es trobaran reunits tots els homes, totes les nacions i tots els pobles, com una família? Per això avui ens escandalitza més que mai la «cursa» cap al secessionisme, el desmembrament, la lluita fratricida, les guerres entre ètnies que tantes vegades s’emparen en la dimensió religiosa. L’Església, tota la comunitat cristiana, considera cada vegada més encertades les indicacions de Jesús: «Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops» (v. 3). No és gens fàcil per a un «anyell» fer canviar la vida del «llop». No és fàcil acabar amb l’individualisme i l’interès per un mateix. No és fàcil destruir els ídols de l’arrogància i la competitivitat, del poder en definitiva, per afirmar la primacia de Déu. I encara és més difícil si els «anyells» han de presentar-se «sense bossa, ni sarró, ni sandàlies». La seva única força és la força de la pau que el Senyor ens dóna i l’amor recíproc que la manifesta. Aquesta és la força dels deixebles. És una «força feble». La força feble de la fe. Feble perquè no té armes ni arrogància, i és fins a tal punt forta que pot moure els cors dels homes.
Les paraules finals de la cita evangèlica ho confirmen: «Els setanta-dos van tornar plens d’alegria i deien: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom» (v. 17). I Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l’enemic, i res no us farà mal» (vv. 18-19). Existeix un poder donat als deixebles: el d’estimar el Senyor i els homes a qualsevol preu i per damunt de qualsevol cosa. Aquesta és l’única, gran i fortíssima riquesa del cristià.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.