Record de Floribert Bwana Chui, jove congolès, assassinat per desconeguts a Goma perquè es va oposar a un intent de corrupció. Per als musulmans comença el mes del Ramadà. Llegir més
Salm responsorial
Salm 77 A (78 A) (vv. 1-39)
Antífona
Senyor, cantarem totes les teves gestes.
- Escolta, poble, el meu ensenyament,
estigues atent a les meves paraules.
- Els meus llavis es valdran de paràboles,
aclariré enigmes del temps antic.
- El que vam sentir i aprendre,
allò que ens van contar els nostres pares,
- no ho amagarem als nostres fills,
i ells ho contaran als qui vindran després:
- són les gestes glorioses del Senyor,
el seu poder i els seus prodigis.
- Ell va establir un pacte amb Jacob,
va fixar una llei amb Israel.
- Ell va manar als nostres pares
que tot això ho ensenyessin als seus fills,
- perquè ho coneguessin els qui vindran
i els fills que naixeran després.
- Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills,
perquè posin en Déu la confiança,
- perquè no oblidin mai més les seves obres
i guardin els seus manaments.
- Que els fills no es tornin com els seus pares,
gent indòcil i rebel,
- gent de cor inconstant,
d’esperit infidel a Déu.
- La gent d’Efraïm, bons arquers,
fugiren a l’hora del combat;
- no guardaren l’aliança de Déu,
es negaren a seguir la seva llei.
- Havien oblidat les seves gestes,
els prodigis que els havia mostrat.
- En terra d’Egipte, a la plana de Tanis,
obrà prodigis davant els seus pares:
- per obrir-los camí partí la mar,
aguantant les aigües com un dic;
- els guiava de dia amb un núvol,
de nit amb la resplendor del foc.
- Esberlà roques al desert,
com per donar-los les aigües profundes;
- va fer sortir rius de la roca,
com si hi aboqués les aigües abismals.
- Però ells continuaren ofenent-lo,
encarant-se en el desert contra l’Altíssim;
- en el seu cor van posar Déu a prova
reclamant-li un menjar que els agradés.
- Malparlaven de Déu i deien:
«¿Tindrà poder per a parar taula en ple desert?
- Quan donà un cop a la roca,
l’aigua rajà i van baixar torrents.
- Però, ¿podrà donar-nos ara pa
i proveir de carn el seu poble?»
= El Senyor els va sentir i s’indignà, †
el seu foc s’abrandà contra Jacob,
el seu rigor caigué sobre Israel,
- perquè no creien en Déu,
no confiaven que els podia salvar.
- Llavors va donar ordres als núvols
i obrí els batents del cel,
- i va ploure damunt d’ells l’aliment del mannà,
el do del seu blat celestial.
- Els homes van menjar el pa dels àngels,
les provisions abundants que els enviava.
- Després va allunyar el vent de llevant
i féu bufar el garbí amb el seu poder,
- i va ploure carn com núvols de pols,
tants ocells com grans de sorra hi ha a la mar.
- Els féu caure al bell mig del campament,
vora mateix de les tendes.
- En menjaren fins a saciar-se;
així va satisfer el seu desig.
= Però abans que aquell desig se’ls calmés, †
amb el menjar encara a la boca,
el rigor de Déu va caure damunt d’ells:
- va fer morir els més forts,
va abatre el jovent d’Israel.
- I, malgrat tot, encara van pecar,
no creien en els seus prodigis;
- per això amb un sospir posà fi als seus dies,
la seva vida s’acabà ràpidament.
- Quan els feria, ells el cercaven,
es convertien i tornaven a Déu.
- Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu altíssim, el seu redemptor.
- Però no eren més que afalacs,
mentida davant d’ell a flor de llavis;
- els seus cors no eren constants,
eren cors infidels a l’aliança.
- Ell, que és tot misericòrdia,
els perdonava la culpa i no els destruïa,
- refrenava constantment el seu rigor,
no els mostrava tot el seu enuig;
- tenia present que eren mortals,
un alè que no torna quan se’n va.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
