Salm responsorial
Salm 78 (79)
Antífona
Ajuda’ns, oh Déu, salvador nostre.
= Déu nostre, les nacions envaeixen la teva heretat, †
profanen el teu sant temple
i fan de Jerusalem una ruïna.
- Llencen els cossos dels teus servents
perquè se’ls mengin els ocellots del cel,
- tiren a les bèsties ferotges de la terra
els cadàvers dels teus fidels.
= Als voltants de Jerusalem †
corre com aigua la sang,
i ningú no enterra els morts.
- Ens hem tornat l’escarni dels veïns,
la befa i la burla dels països que ens envolten.
- Fins quan, Senyor, estaràs irritat
i el teu zel cremarà com el foc?
[= Aboca el teu rigor †
damunt les nacions que no et coneixen,
damunt els reialmes que no invoquen el teu nom,
- perquè han devorat els de Jacob,
han devastat el seu territori.]
= No recordis les nostres culpes antigues, †
no tardis a obrar amb misericòrdia,
que estem del tot desemparats.
- Ajuda’ns, oh Déu, salvador nostre,
per l’honor del teu nom;
- allibera’ns i perdona’ns els pecats
per amor del teu nom.
- Per què han de dir els altres pobles:
«On és el seu Déu?»
- Que sàpiguen les nacions, davant nostre,
que fas justícia a la sang dels teus servents!
= Que arribi fins a tu el plany dels captius; †
amb el teu braç poderós
preserva els condemnats a la mort.
[- Torna als nostres veïns set vegades
l’ultratge que t’han fet, Senyor.]
- I nosaltres, poble teu, ramat que pastures,
et donarem gràcies per sempre més;
- proclamarem les teves lloances
a cada generació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
