XV del temps ordinari Llegir més
Salm responsorial
Salm 18 (19)
Antífona
La Paraula del Senyor és santa, dura per sempre.
- El cel parla de la glòria de Déu,
l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.
- Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula,
l’una a l’altra se la revelen les nits.
- Silenciosament, sense dir res,
sense que ningú els senti la veu,
- el seu anunci s’escampa a tota la terra,
arriba el seu llenguatge fins als límits del món.
= En el cel hi ha posat un pavelló per al sol, †
i el sol en surt com un espòs de la cambra,
radiant com un atleta que es llança a la cursa.
- Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre:
res no s’escapa de la seva escalfor.
- És perfecta la llei del Senyor,
l’ànima hi descansa;
- és ferm el que el Senyor disposa,
dóna saviesa als senzills.
- Els preceptes del Senyor són dreturers,
omplen el cor de goig;
- els manaments del Senyor són transparents,
illuminen els ulls.
- Venerar el Senyor és cosa santa,
dura per sempre;
- els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.
- Són més desitjables que l’or fi,
més que l’or a mans plenes;
- són més dolços que la mel
regalimant de la bresca.
- El teu servent hi troba la claror,
és molt profitós d’observar-los.
- Però qui s’adona d’una falta involuntària?
Purifica’m del que em passa inadvertit.
- Preserva’m de l’orgull,
que no s’apoderi del teu servent.
- Així seré irreprensible,
i net d’una gran culpa.
= Que et complaguin les paraules dels meus llavis †
i es mantinguin davant teu els pensaments del meu cor,
Senyor, penyal meu, redemptor meu!
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
