Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 7,16-34
»I tu no intercedeixis més a favor d'aquest poble, no insisteixis amb súpliques i clams, perquè no t'escoltaré. ¿No veus què estan fent a les viles de Judà i per les places de Jerusalem? Els fills recullen llenya, els pares encenen el foc i les dones pasten la farina per fer coques i oferir-les a la Reina del cel; m'irriten vessant libacions a altres déus. Però, per ventura m'ofenen a mi? ¿No es fan mal més aviat a ells mateixos, per a vergonya seva? Ho dic jo, el Senyor. Per tant, això us faig saber jo, el Senyor, Déu sobirà: La meva indignació s'abocarà damunt aquest lloc, damunt els homes i les bèsties, damunt els arbres dels camps i els fruits de la terra. Serà un foc que no s'apagarà.
»Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Ja podeu menjar la carn dels animals oferts en holocaust com mengeu la dels altres sacrificis! Als vostres pares, el dia que els vaig fer sortir d'Egipte, no els vaig dir res d'holocaustos i sacrificis, no els en vaig prescriure cap. El precepte que els vaig donar era aquest: Escolteu la meva veu, i jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que us prescric, i tot us anirà bé.’ Però ells no em van escoltar ni van fer cas de mi: van seguir el seu propi parer, sortit del seu cor obstinat i pervers; em van donar l'esquena, i no la cara. Des del dia que els vostres pares van sortir del país d'Egipte fins avui, no m'he cansat d'enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però vosaltres no m'heu escoltat ni heu fet cas de mi: heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares."
»Els repetiràs aquestes paraules, però no t'escoltaran; els cridaràs, però no et respondran. Digues-los aleshores: "Aquest és el poble que no escolta el Senyor, el seu Déu, ni accepta que ell el corregeixi. No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot."
«Talla't la cabellera
d'home consagrat
i llença-la;
entona una complanta dalt als cims,
perquè el Senyor
ha rebutjat i abandonat
la generació que l'irritava.
»Els fills de Judà m'ofenen amb les seves males obres, han profanat el temple que porta el meu nom posant-hi ídols abominables. Ho dic jo, el Senyor. Han construït els recintes sagrats del Tófet, a la vall de Benhinnom, per cremar-hi en sacrifici els seus fills i filles, cosa que jo no havia manat ni se m'havia acudit mai. Per això vénen dies que ja no es dirà més "Tófet", ni "vall de Benhinnom", sinó "vall de la Mortaldat". Ho dic jo, el Senyor. Allí, per manca d'espai, hi enterraran els morts. Els ocellots i els animals feréstecs s'atiparan de cadàvers de la gent d'aquest poble, sense que ningú els destorbi. En els pobles de Judà i a les places de Jerusalem faré callar els crits de joia i de festa, i el cant del nuvi i de la núvia, perquè tot el país serà una ruïna.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Paraula de Déu s’endureix amb el poble d’Israel. Arriba fins i tot a convidar a Jeremies a no intercedir més a favor seu: «I tu no intercedeixis més a favor d’aquest poble, no insisteixis amb súpliques i clams, perquè no t’escoltaré». Per què tanta duresa? És que la tasca del profeta no és precisament intercedir davant Déu, invocar la misericòrdia i el perdó davant el pecat d’Israel? L’acusació de Déu fa referència sobretot a la idolatria i al culte a altres déus. «La Reina del cel», els altres déus, els ídols, els alts de Tòfet dels que parla el profeta, són l’expressió d’aquest abandó del Senyor. Però, d’on ve aquest abandonament? A través del profeta, Déu recorda al seu poble tot el que ha fet des de l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte: «El precepte que els vaig donar era aquest: “Escolteu la meva veu, i jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que us prescric, i tot us anirà bé”. Però ells no em van escoltar ni van fer cas de mi: van seguir el seu propi parer, sortit del seu cor obstinat i pervers; em van donar l’esquena, i no la cara». Escoltar és l’origen de la vida de fe, com afirma clarament també l’apòstol Pau: «La fe ve, doncs, de sentir la predicació» (Rm 10,17). És una invitació constant de la Bíblia, que els profetes repeteixen gairebé com si ens volguessin portar cada vegada a l’origen del nostre ésser com a creients en el Déu de Jesucrist, aquell Déu que allibera i fa feliços les dones i els homes que escolten fidelment la seva paraula. Aquí hi ha l’arrel del pecat, que no consisteix només en un nombre de faltes més o menys greus, que reconeixem fàcilment, sinó en la decisió d’escoltar i seguir a un mateix en lloc de seguir al Senyor. D’aquesta desobediència neix i creix el pecat. El profeta rellegeix la història d’Israel a la llum de la gran pressa de Déu que «no s’ha cansat d’enviar-los cada dia els seus servents, els profetes», però no van ser escoltats. Tota la història es llegeix a la llum de la Paraula de Déu, que cal estimar i escoltar per a ser feliç. Potser sembli excessiu per a un món acostumat a una altra felicitat, a no creure que la veritable alegria ve d’escoltar la Paraula de Déu. Això és el que tots podem experimentar quan no ens escoltem a nosaltres mateixos i ens confiem obertament al Senyor que ens parla. Donem gràcies al Senyor que mai deixa de donar-nos el pa de la seva paraula, que sacia la nostra fam d’amor i de felicitat
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
