LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

El Senyor ens reuneix de nou aquest diumenge per dur-nos amb ell cap a Jerusalem. És un viatge diferent als nostres ja que no establim ni la meta ni tampoc l’itinerari. Nosaltres no som els mestres ni els pastors de nosaltres mateixos, com habitualment estem acostumats a fer: En aquest viatge, que té les seves etapes en els diferents diumenges, el Senyor ens precedeix. Ell guia els nostres passos perquè puguem arribar a la grandesa espiritual a la que som cridats. Diumenge passat la litúrgia ens va fer reposar amb aquell home mig mort que havia estat abandonat pel sacerdot i pel levita i amb el «bon samarità» ens va mostrar la veritable imatge del cristià. Avui, com si volgués crear un díptic en descriure la identitat del deixeble, s’afegeix una altra imatge, la de Maria asseguda als peus del Mestre. L’evangelista Lluc situa immediatament després de l’escena del bon samarità, la de Marta i Maria. Recordo un estimat amic, Valdo Vinay, a qui agradava repetir que no era una casualitat la contigüitat d’aquests dos passatges evangèlics, més ben dit, segons ell, s’han de llegir junts perquè representen el «díptic» de la identitat del cristià que ha de ser, al mateix temps, bon samarità i Maria.
En aquestes dues imatges estan representades les dues dimensions inseparables de la vida evangèlica: la caritat i l’escolta de la Paraula. L’Evangeli no diferencia entre experts en caritat d’una banda, i experts en pregària de l’altre. Tot creient ha d’escoltar Jesús, com Maria, i al mateix temps, ha d’inclinar-se sobre l’home mig mort en el camí, com va fer el samarità. No hi ha contraposició doncs, entre caritat i pregària, entre «vida activa» i «vida contemplativa. L’Evangeli refusa passar de llarg i no aturar-se davant qui necessita ajuda, i estar totalment pres per les pròpies coses i no deixar-se portar per l’escolta de l’Evangeli. No és evangèlica la contemplació que ignora la pena quotidiana, ni tampoc ho és una vida centrada en els propis problemes i afanys.
Però aturem-nos en l’episodi evangèlic de Marta i Maria. Casa seva era a Betània, un poble prop de Jerusalem. A Jesús li agradava estar amb elles: hi trobava caliu i afecte. Davant les greus i difícils disputes que li esperaven a Jerusalem, i sobretot davant l’hostilitat sorda i malvada que sovint trobava, podem comprendre que per a ell era un consol trobar una casa on ser acollit i poder reposar. I per a ell, que ni tan sols tenia una pedra on reposar el cap, aquella casa era realment un refugi desitjat. L’amistat de Llàtzer, de Marta i Maria el sostenia en la seva difícil missió evangelitzadora. És del tot comprensibles doncs, el plor de Jesús davant la mort del seu amic Llàtzer. En aquesta casa de Betània —i ¿no hauria de ser així en totes les cases dels deixebles?— sembla repetir-se la magnífica escena descrita en el llibre del Gènesi (18,1-10) que se’ns proposa aquest diumenge com a primera lectura.
Es tracta de l’episodi d’Abraham que acull sota la seva tenda tres pelegrins. Per tots és coneguda l’obra mestra del sant pintor rus Rublov, que ha immortalitzat aquesta escena amb els tres àngels reunits al voltant de la taula preparada per Abraham. El pintor rus coneixia el que està escrit en la Carta als Hebreus: «No us oblideu de practicar l’hospitalitat; gràcies a ella, alguns sense saber-ho, van acollir àngels» (He 13,2). Aquí a Betània, tots tres, amb la seva exquisida hospitalitat, han acollit l’àngel de Déu, el mestre de Natzaret. Es podria dir que en l’escena de Marta i Maria que acullen Jesús culmina l’hospitalitat d’Abraham. L’Evangeli no vol treure importància als gestos concrets de Marta: l’hospitalitat també els necessita. Tampoc no vol fer de les dues germanes els símbols de dos estats de vida. El problema es troba en la profunditat de l’acollida. Marta estava «molt atrafegada», fins al punt d’oblidar el sentit del què feia, és a dir, acollir Jesús. Podríem dir així mateix, que en la paràbola del bon samarità el sacerdot i el levita estan tan preocupats pels seus assumptes, fins i tot religiosos, que obliden l’essencial del seu servei, la compassió de Déu. Com està escrit: «El que jo vull és amor; i no sacrificis» (Os 6,6).
En el cas de Marta, és tan evident la distorsió del propòsit, que en lloc de pensar en Jesús amb afecte i atenció, es deixa endur pels nervis en veure Maria asseguda escoltant, i esclata contra Jesús reprenent-lo: «¿No et fa res que la meva germana m’hagi deixat tota sola a fer la feina?» (v. 41). Jesús, amb calma i afecte, li respon que es preocupa i es neguiteja per massa coses, mentre que només una és necessària: l’escolta de l’Evangeli, que és la cosa millor perquè canvia el cor i la vida. Qui escolta la Paraula de Déu i la guarda serà un home i una dona de misericòrdia i de pau. Maria, veritable deixebla de Déu, ha escollit aquesta part, la millor: la primacia absoluta, en la pròpia vida, de l’escolta de Jesús. Si l’escoltem, viurem com ell i serem salvats.