LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 1 de agost


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 12,7-17

«He abandonat la meva casa,
m'he desfet de la meva heretat,
he deixat en mans dels enemics
allò que més estimava.
La meva heretat,
com un lleó ferotge,
ha rugit contra mi:
per això l'he detestada.
La meva heretat és un cau de hienes,
els voltors l'ataquen de tots costats.
Aneu, aplegueu totes les feres,
dueu-les al carnatge!
Molts pastors han assolat
la meva vinya
i trepitjat el meu camp.
Han convertit el meu camp preferit
en un desert devastat;
l'han deixat fet una desolació,
i ara ell plora, desolat, davant meu.
Tot el país és arrasat
i no hi ha qui en faci cas.
Els devastadors han arribat
a tots els tossals del desert,
perquè el Senyor
té una espasa que devora;
d'un cap a l'altre del país
no hi ha pau per a ningú.
Sembraven blat,
i han collit espines;
s'han escarrassat sense treure'n profit.
Avergonyiu-vos
de la misèria de collita:
és fruit del gran enuig del Senyor.»

«Això faig saber jo, el Senyor, a tots els veïns malvats, que viuen a tocar de l'heretat que vaig donar al meu poble d'Israel: Els arrencaré de la seva terra, igual com arrencaré d'enmig d'ells la gent de Judà. Però, després que els hauré desarrelat, em tornaré a compadir d'ells i els retornaré a la seva terra i a la seva heretat. Si aleshores ells, que havien ensenyat al meu poble a jurar per Baal, aprenen el costum que té el meu poble de jurar pel meu nom, dient: "Per la vida del Senyor", jo els deixaré viure enmig del meu poble. Però si alguna d'aquelles nacions no fa cas de mi, la desarrelaré, l'arrencaré i la destruiré. Ho dic jo, el Senyor.»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

En diverses ocasions, els profetes parlen dels pastors del poble. També Jesús en el capítol deu de l’evangeli de Joan utilitzarà aquesta imatge per indicar la seva preocupació pels homes. En una societat camperola que es dedicava al pasturatge, el pastor era una figura habitual, que expressava bé la responsabilitat d’un home dedicat en exclusiva al ramat. El pastor indica a aquell que d’alguna manera té una responsabilitat sobre els que se li confien. Jerusalem és devastada a causa de la guerra i la deportació, i Jeremies ho atribueix a la irresponsabilitat dels pastors: «Molts pastors han assolat la meva vinya i trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp preferit en un desert devastat; l’han deixat fet una desolació». Tot i que la imatge pugui semblar arcaica en la nostra cultura, expressa amb claredat moltes situacions en les quals aquells que tenen la responsabilitat del bé comú no s’ocupen dels altres, sinó que miren pel seu interès convertint així la societat en un desert de humanitat. Jesús diu clarament que o som pastors o ens convertim en mercenaris, gent que viu per al seu propi interès, sense preocupar-se pel ramat que se li ha confiat. Hem de constatar amb tristesa que les paraules del profeta són actuals fins i tot en el món d’avui. Però Déu no és insensible. El llenguatge profètic és com sempre dur, gairebé difícil d’entendre i d’acceptar, però indica un canvi radical. Déu no accepta que el seu ramat sigui abandonat: «Això faig saber jo, el Senyor, a tots els veïns malvats, que viuen a tocar de l’heretat que vaig donar al meu poble d’Israel: Els arrencaré de la seva terra, igual com arrencaré d’enmig d’ells la gent de Judà». Déu no intervé només contra els pobles estrangers. El seu poble, Judà, no està exempt de responsabilitat. Però el Senyor «tornarà i es compadirà» del seu poble. Déu realment tria la compassió davant les situacions més difícils. Aquesta serà també l’actitud de Jesús, el bon samarità de la humanitat.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.