LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Al llarg d’aquests diumenges, en els quals molts de nosaltres hem sortit de la nostra ciutat amb motiu de les vacances, l’Evangeli de Lluc, cada setmana, ens ha fet emprendre un altre viatge, el de Jesús. Amb ell hem travessat ciutats i pobles, hem vist l’elogi del centurió pagà que amb passió suplica per la curació del seu criat (no es tracta d’un fill o un familiar, sinó —i aquí radica la consoladora diferència— d’un criat). Just després se’ns ha mostrat la compassió de Jesús per la vídua que portava al cementiri el seu únic fill, a qui Jesús retorna la vida. I també hem vist la lloança a l’amor d’aquella coneguda prostituta que no para de besar i perfumar els peus de Jesús, davant l’escàndol de tots.
I finalment arriba el moment en el qual Jesús confia als seus amics que el condemnaran a mort, el mataran però després ressuscitarà. És l’horitzó final ja present a l’inici del seu camí a Jerusalem. Un horitzó marcat pel drama, però Jesús, tot i saber-ho, no fuig. Al contrari, l’evangelista diu que «resolgué de fer camí» cap a la ciutat santa. És el camí indicat a cada deixeble: un camí de pau però també de lluita, un camí per vèncer la solitud, per socórrer aquells que queden abandonats mig morts al llarg del camí, per aturar-se com Maria, la germana de Marta i de Llàtzer, als peus de Jesús. El Senyor ens fa participar de la seva condició de fill, fins al punt que supera la tradició de pietat jueva fent que ens dirigim a Déu amb el nom de Pare. És bo recórrer encara que sigui de manera breu, els passatges evangèlics dels últims diumenges: fer memòria significa estimar i comprendre la saviesa que hi ha en el seguiment de Jesús. L’Evangeli d’aquest divuitè diumenge ens porta a un dels punts fonamentals de la vida quotidiana. Comença amb la pregunta de dos germans que demanen a Jesús que intervingui en una qüestió d’herència. Quants parents, davant d’un testament, es miren amb hostilitat a punt d’enfrontar-se els uns als altres per quedar-se la millor part! Jesús es nega a intervenir en aquest nivell. Ell no és mestre de repartiments. Ell intervé en els cors i no en les herències. El veritable problema d’aquells dos germans no es troba en les coses, sinó en els seus cors plens d’avarícia. Jesús, dirigint-se a tots, diu: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns». És com dir que la tranquil•litat no depèn dels béns, encara que siguin molts. Jesús no vol menysprear els béns de la Terra, sap que són útils.
Però qui basa la seva recerca de felicitat només en els béns, s’equivoca greument, inverteix erròniament, i així ho il•lustra la paràbola següent. El protagonista és un ric propietari a qui han anat molt bé els negocis. Fins i tot ha construït més graners per poder guardar la gran collita. El problema no rau, òbviament, en la producció de riquesa, sinó en el comportament del propietari. Per a ell acumular béns per a si mateix —i com a molt per a la seva família— equival a tranquil•litat i felicitat. No obstant això ha fet uns càlculs absurds, perquè en les seves previsions ha passat per alt el més important, l’hora de la mort. Ha pensat en els seus dies, però no en l’últim. I tots sabem que el dia de la mort només ens emportarem amb nosaltres l’amor i el bé que haurem fet. Diu l’apòstol Pau a la carta als Colossencs: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra» (3,2). Les coses de dalt no són abstractes, són l’amor i les bones obres que fem a la terra. Aquestes són les veritables riqueses que no es consumiran ni passaran. Els béns de la terra poden ser útils per al cel si se sotmeten a l’amor i a la compassió. Si els nostres béns estan a disposició dels pobres i els febles, es convertiran en riquesa veritable per al cel. Es podria dir que donar els béns als pobres significa posar-los al banc al màxim interès. Aquell que acumula, no per si mateix sinó per als altres, s’enriqueix davant Déu, assegura Jesús. En el nostre món, on acumular per a un mateix sembla que s’hagi convertit en l’única regla de vida que compta, aquest Evangeli sona a escàndol. En realitat és el camí més savi per superar divisions i enfrontaments, i per construir una vida solidària i més feliç.