Per als musulmans es el final del dejuni del mes del Ramadà (Aid al-Fitr). Llegir més
Per als musulmans es el final del dejuni del mes del Ramadà (Aid al-Fitr).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 15,1-9
El Senyor em digué:
--Ni que Moisès i Samuel es presentessin davant meu, no em decantaria a favor d'aquest poble. Treu-me aquest poble del davant, que se'n vagin. Si et pregunten: "On anirem?", digues-los: "Això respon el Senyor:
»El qui ha d'anar a la pesta,
hi anirà,
el qui ha d'anar a l'espasa,
hi anirà,
el qui ha d'anar a la fam,
hi anirà,
el qui ha d'anar a l'exili,
hi anirà.
Els deixaré a mercè
de quatre menes de flagells:
de l'espasa, que els matarà;
dels gossos, que s'enduran
els seus cadàvers;
dels ocellots i dels animals feréstecs,
que els devoraran
i no en deixaran res.
Ho dic jo, el Senyor.
»Faré que siguin un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra, per culpa de Manassès, fill d'Ezequies, rei de Judà, per tot el que ell va fer a Jerusalem.
»Qui tindrà pietat de tu, Jerusalem?
Qui et planyerà?
Qui es desviarà del camí
per saber com te trobes?
Ets tu qui m'ha abandonat
i s'ha fet enrere;
però ara, cansat de desdir-me'n,
he aixecat la mà contra tu
per destruir-te.
Ho dic jo, el Senyor.
Us he ventat amb la pala
en cada ciutat del país.
He extingit el meu poble,
l'he deixat sense fills,
però ells no han canviat de conducta.
Les seves viudes són més nombroses
que els grans de sorra
de la vora de la mar.
Ara envio contra elles
mares de joves guerrers,
gent que les espoliï en ple migdia.
Tot d'una he fet caure
sobre Jerusalem
desordre i confusió.
La mare de set fills
defalleix i perd l'alè.
Encara de dia, se li pon el sol:
està coberta
de confusió i d'ignomínia.
I als qui resten, els deixaré encara
a mercè de l'espasa de l'enemic.
Ho dic jo, el Senyor."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El llenguatge del profeta s’endureix. Déu sembla realment molt injust, tal com és presentat també en el llibre de Job. Sí, Déu s’enutja davant un poble que no escolta, davant gent que segueix els seus propis costums: «He extingit el meu poble, l’he deixat sense fills, però ells no han canviat de conducta». La ira de Déu neix del seu amor, de la passió de qui no es resigna davant gent que no escolta, que es continua seguint només a si mateixa. Arriba fins i tot a dir que no escoltarà la seva súplica «ni que Moisès i Samuel es presentessin davant meu». Moisès i Samuel es presenten com homes la pregària dels quals va ser escoltada i va canviar la història del seu poble. Moisès ho va fer a l’inici de l’èxode, de l’alliberament d’Israel de l’esclavitud d’Egipte. Com en va ser d’eficaç la seva pregària! També Samuel va veure l’alba d’un temps nou, el pas d’Israel a la monarquia, primer de Saül i després de David. Dos profetes, dos intercessors. Cap pregària és agradable a Déu si no es fa amb un cor humil, disposat a escoltar i a canviar. Existeix també una pregària feta costum, que no transforma interiorment. És el que Jesús afirma quan diu: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Aquell que fa la seva pregària sense estar d’acord amb Déu i no aprèn a fer la seva voluntat està destinat a seguir el seu trist destí, gairebé com si Déu no pogués fer res per aquells que s’allunyen d’ell i es segueixen a si mateixos. «Treu-me aquest poble del davant, que se’n vagin. Si et pregunten: “On anirem?”, digues-los: “Això respon el Senyor: El qui ha d’anar a la pesta, hi anirà, ... ». La Paraula de Déu no obliga, no s’imposa. De vegades els homes s’entesten a triar un destí trist, perquè continuen amb els seus costums i no s’adonen del final que els espera.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
