Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 15,10-21
Ai de mi, mare meva!
Per què em vas infantar?
Sóc un home de plets i de querelles
arreu del país.
No he prestat ni manllevat,
però tothom em maleeix.
El Senyor diu: «Et juro que pel teu bé
et deslligaré les cadenes.
Et juro que en temps
de desastres i infortunis
faré que els enemics
et vinguin a trobar.
Per ventura el ferro dolç
podria trencar
l'acer trempat o el bronze?
Però a tu, Judà,
en paga pels teus pecats,
t'abandonaré al pillatge
per tot el teu territori,
amb els teus tresors i riqueses,
i et sotmetré als teus enemics
en un país que no coneixes,
perquè s'ha encès
el foc del meu enuig
i cremarà contra vosaltres.»
Senyor, tu ho saps:
recorda't de mi i protegeix-me,
fes-me justícia
contra els qui em persegueixen.
No retinguis el teu enuig:
sàpigues que per tu suporto ultratges.
Quan m'arribava la teva paraula,
jo la devorava:
ella ha estat el goig
i l'alegria del meu cor.
Jo porto el teu nom,
Senyor, Déu de l'univers.
No m'he reunit mai amb les colles
que es diverteixen fent festes.
M'has obligat a quedar-me tot sol,
ple del teu enuig fins dalt de tot.
Per què el meu dolor es fa etern
i no se'm vol tancar
la ferida enverinada?
Has estat per a mi una font enganyosa
d'aigües incertes.
Això m'ha respost el Senyor:
«Si tornes, et deixo tornar;
continuaràs al meu servei.
I si destries allò que val
del que no té valor,
jo parlaré per la teva boca:
ells acabaran tornant a tu,
i no pas tu a ells.
Enfront d'aquest poble, jo faré de tu
una muralla de bronze inexpugnable:
lluitaran contra tu
però no et venceran.
Jo seré al teu costat
per salvar-te i per alliberar-te.
T'ho dic jo, el Senyor.
T'alliberaré de les mans dels malvats,
et rescataré
de les urpes dels violents.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Continuem la lectura de Jeremies amb aquest passatge que els estudiosos denominen «confessió»: el profeta s’adreça a Déu de manera molt personal, es desfoga amb ell, exposant les dificultats i l’oposició que troba quan comunica la seva paraula. Jeremies demana ajuda: «recorda’t de mi i protegeix-me», però també declara la seva fidelitat. Recorda l’amor amb el qual va acceptar la seva missió i la passió amb la que va comunicar la Paraula; arriba fins i tot a demanar venjança contra els seus oponents. Veiem clarament el vincle tan fort que uneix el profeta i el seu Déu, i la passió del profeta gràcies al missatge que se li ha confiat: «Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor». Realment la Paraula de Déu pot ser també per a nosaltres alegria i goig, si l’escoltem i la comuniquem. Tanmateix alegria i dolor conviuen amb al profeta, i tot es converteix en pregària, perquè en ella sempre podem trobar respostes fins i tot en els moments difícils. El Senyor escolta la pregària de Jeremies, i veu la necessitat d’ajuda que es desprèn de les seves paraules. La resposta no es fa esperar. El Senyor no abandona el just i no el deixa sense resposta. El Senyor però la inicia amb un retret afectuós: «Si tornes, et deixo tornar; continuaràs al meu servei». També el profeta ha de convertir el seu cor i apropar-se a Déu. Estant davant el Senyor i freqüentant la seva Paraula el profeta aprendrà a distingir «allò que val del que no té valor». La familiaritat amb les Santes Escriptures fa que el profeta sigui com la «boca de Déu». Així, serà ferm per resistir els enemics i fort per derrotar el mal. Déu no permetrà que el mal prevalgui en la història, i el derrotarà a través de l’obra dels creients que es deixen guiar per la força de la seva Paraula.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
