XIX del temps ordinari
Memòria de santa Clara d'Assís (1193-1253), deixebla de sant Francesc en el camí de la pobresa i de la senzillesa evangèlica.
Llegir més
Salm responsorial
Salm 32 (33)
Antífona
Lloeu el Senyor pel seu amor.
- Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
- Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes;
- dediqueu-li un càntic nou,
toqueu acompanyant l’aclamació.
- Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
- Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
- Amb la paraula el Senyor ha fet el cel,
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
- Com dins un orde, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
- Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món.
- A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí.
- El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles;
- però els plans del Senyor persisteixen,
manté per sempre els propòsits del seu cor.
- Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
el poble que ell s’ha escollit per heretat.
- El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes.
- Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
- ell, que ha modelat un per un tots els cors,
penetra totes les seves accions.
- No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
- els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú.
- Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
- ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
- La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
- És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
- Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
