Salm responsorial
Salm 91 (92)
Antífona
És bo de lloar el teu nom, oh Altíssim.
- És bo de lloar el Senyor,
de cantar al teu nom, oh Altíssim,
- de proclamar al matí el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,
- amb l’arpa de deu cordes i la lira,
als acords d’interludis de cítara.
- Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l’obra de les teves mans.
- Que en són, de grans, Senyor, les teves obres,
els teus designis, que en són, de profunds!
- Els ignorants els desconeixen,
els insensats no arriben a comprendre’ls.
= Ni que els injustos creixin com l’herba, †
ni que arribin a florir els amics de males arts,
acabaran que no se’n parlarà mai més.
- Però tu, Senyor,
ets excels per sempre!
= Els teus enemics, Senyor, †
els teus enemics desapareixeran,
seran dispersats els amics de males arts.
- A mi, com als búfals, m’alces el front,
i em perfumes amb oli novell.
= Puc mirar de fit a fit els meus contraris; †
als malvats que s’aixequen contra mi,
els sento parlar sense por.
- Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
- plantats a la casa del Senyor,
creixeran als atris del nostre Déu.
- Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,
- per proclamar que és recte el Senyor, la meva roca,
i que en ell no hi ha injustícia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
