Festa de l'Assumpció Llegir més
Salm responsorial
Salm 44 (45)
Antífona
Cantem al Senyor, el nostre Déu, i el nostre rei.
= Un bon auguri em surt del cor. †
Dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d’escrivà.
= Ets el més bell dels fills dels homes, †
exhalen gràcia els teus llavis:
Déu t’ha beneït per sempre.
- Cenyeix-te l’espasa, valent,
vesteix-te d’honor i majestat.
- Amb majestat triomfant, guia el teu carro
a favor de la veritat i la clemència.
- Seran terribles les proeses del teu braç
i penetrants les teves fletxes.
- Els pobles cauran als teus peus,
es rendiran els enemics del rei.
- Que el teu tron, oh déu, desafiï els segles
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just.
= Tu estimes la justícia i detestes la maldat; †
per això el teu Déu t’ha preferit als teus companys
i t’ha ungit, oh déu, amb olis i perfums de festa.
- T’impregnen el vestit mirra, àloes i càssies,
des dels palaus de vori t’alegren les arpes.
- Entre les teves dames hi ha filles de reis;
tens la reina a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
- Escolta, filla, mira i estigues atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare.
- El rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu senyor: prosterna’t davant d’ell.
- La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els més rics del poble busquen el teu favor.
- Arriba la princesa plena de glòria,
el seu vestit és de brocats d’or.
- Guarnida amb brodats és conduïda al rei;
l’acompanya el seguici de donzelles amigues.
- Conduïdes entre cants de festa,
entren al palau del rei.
- En lloc dels teus pares s’alçaran els teus fills;
els nomenaràs governants de tota la terra.
- Vull perpetuar la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
