LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

En el cor del mes d’agost, l’Església d’Orient i la d’Occident celebren conjuntament la festa de l’Assumpció de Maria al cel. En l’Església catòlica, el dogma de l’Assumpció fou proclamat, com és sabut, durant l’Any Sant de 1950. Pius XII, després d’haver escoltat l’opinió dels bisbes de tot el món, va proclamar l’assumpció de Maria al cel en el seu cos. Però aquesta memòria té les seves arrels en els primers segles de l’Església. A l’Orient, on potser s’originà, encara l’anomenen avui «Dormició de la Mare de Déu». Sant Teodor Estudita, sorprès davant aquesta veritat, es preguntava: «Amb quines paraules explicaré el teu misteri? La meva intel•ligència té dificultats... és un misteri insòlit i sublim, que transcendeix totes les nostres idees». I afegia: «Aquella que és mare donant a llum és verge incorrupta, perquè el que era engendrat era Déu. Així en la teva dormició vital, diferenciant-te de tots els altres, tu sola amb ple dret et revesteixes de la glòria de la persona completa en ànima i cos». I concloïa: «T’has adormit, sí, però no per morir; ets assumpta, però no deixes de protegir la nissaga humana».
L’antiga icona de la Dormició narra que, mentre s’atansava la fi terrenal de la Mare de Jesús, els àngels avisaren els apòstols dispersos pel món, i ràpidament es van reunir al voltant del llit de Maria. Podríem dir que es recomponia, en certa manera, l’escena de Pentecosta en el cenacle, on havien estat «constants i unànimes en la pregària, [...] juntament amb Maria, la mare de Jesús» (Ac 1,14). Ara tornen a estar al voltant seu, molts anys després d’aquell dia, i potser expliquen totes les meravelles que el Senyor ha realitzat a través de la seva predicació. El miracle de Pentecosta no s’havia aturat: moltes comunitats cristianes havien nascut en nombroses ciutats. Aquella petita llavor s’havia convertit en un arbre amb moltes branques. La llegenda conclou dient que, quan els apòstols acabaren la narració, Maria s’adormí. Aquesta escena, a Orient, s’ha convertit en la icona que descriu la festa d’avui: en el centre hi ha Jesús, que sosté en el seus braços una nena, Maria, «petita» pel Regne, i que és conduïda al cel pel Senyor. Podríem dir que la festa d’avui recorda l’última etapa del viatge que Maria començà just després de la salutació de l’àngel.
Hem escoltat en l’Evangeli segons Lluc que «per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, a un poble de Judea». En aquells dies Maria corria des de Galilea fins un poble o ciutat propera a Jerusalem per visitar la seva cosina Elisabet. Avui la veiem córrer cap a la muntanya de la Jerusalem celestial per trobar, finalment, el rostre del Pare i el seu Fill. Hem de dir que Maria, en el viatge de la vida, es separa del seu Fill. L’hem vista amb el petit Jesús fugir d’Egipte, després conduir-lo adolescent a Jerusalem, i durant trenta anys de vida a Natzaret, contemplar-lo cada dia guardant-ho tot en el seu cor. Després el seguí quan abandonà Galilea per a predicar en cada ciutat i en cada poble. Estigué amb ell fins a la creu. Avui la veiem arribar a la muntanya de Déu «vestida amb el sol, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles» (Ap 12,1). Entra, doncs, al cel, a la Jerusalem celestial. Ha estat la primera creient que va acollir la Paraula de Déu, i la primera que va ser assumpta al cel. Ha estat la primera que prengué entre els seus braços Jesús quan encara era un nen i ara és la primera que el Fill pren entre els seus braços perquè sigui assumpta al cel. Ella, una noia humil d’un poble perdut de la perifèria de l’imperi, ha acollit l’Evangeli i s’ha convertit en la primera ciutadana del cel, assumpta per Déu al costat del tron del Fill. El Senyor realment derroca els poderosos i exalta els humils.
Allò que avui celebrem és un gran misteri. És el misteri de Maria, però també el misteri de tots nosaltres, millor dit, el mateix misteri de la història. Certament, per la via de l’assumpció oberta per Maria s’encaminen també els passos de tots aquells que uneixen la seva vida al Fill, com Maria la va unir a la seva. Les pàgines bíbliques d’aquesta litúrgia ens immergeixen en aquest misteri de salvació. El llibre de l’Apocalipsi mostra com s’esquinça el cel de la història on s’enfronten el bé i el mal: d’una banda, la dona i el fill; de l’altra, el drac vermell coronat. La lectura cristiana ha vist en aquesta pàgina la figura de Maria (imatge de l’Església) i de Crist. Maria i el Crist, íntimament units, són el signe altíssim del bé i de la salvació. A l’altra costat, el drac, símbol monstruós de la violència, vermell com la sang que vessa, embriagat de poder (el cap coronat). Maria, amb Jesús, forma la nova «parella» que salva el món. En el principi de la història, Adam i Eva foren vençuts pel Maligne; en la plenitud dels temps, el nou Adam i la nova Eva derroten definitivament l’Enemic. Sí, la victòria de Jesús sobre el Mal també destrueix la Mort interior i física, la qual ressalta en l’horitzó de la història la resurrecció del Fill i l’assumpció de la Mare. Escriu l’apòstol Pau: «Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida».
L’Assumpció de Maria al cel en el cos, ens parla del nostre futur: nosaltres també estarem amb el Senyor en el cos. Amb la festa d’avui, podríem dir, comença la victòria plena de la resurrecció; comencen els cels nous i la terra nova anunciats pel llibre de l’Apocalipsi. I la Jerusalem celestial comença a poblar-se i a viure la seva vida de pau, de justícia i d’amor. El Magníficat de Maria pot convertir-se en el nostre cant, el cant de tota la humanitat que veu com el Senyor s’inclina sobre tots els homes i totes les dones, humils criatures, i els assumeix amb ell al cel. Avui, units a la humil dona de Galilea, escoltem especialment festiu el Magníficat de totes aquelles dones sense nom, a qui ningú no recorda, les pobres dones aixafades pel pes de la vida i el drama de la violència, que finalment se senten abraçades per mans afectuoses i fortes que les aixequen i les condueixen fins al cel. Sí, també avui, gràcies a Déu, és l’assumpció de les dones pobres. És l’assumpció de les esclaves, de les dones del sud del món, obligades a doblegar-se fins a terra; és l’assumpció de les nenes obligades a un treball inhumà i colpejades prematurament per la mort; és l’assumpció de les dones obligades a sucumbir en cos i en esperit a la violència cega dels homes; és l’assumpció de les dones que treballen sense que ningú no se’n recordi. Avui, el Senyor ha derrocat del soli els poderosos dels seus trons i ha exaltat les dones humils i desconegudes, ha deixat els rics i els forts sense res i ha omplert de béns les dones famolenques de pa i d’amor, d’amistat i de tendresa.