XX del temps ordinari Llegir més
Salm responsorial
Salm 39 (40)
Antífona
Feliç l’home que ha posat en el Senyor la seva confiança.
= Tenia posada l’esperança en el Senyor, †
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.
- M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar.
- Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.
- Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
- Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
= Feliç l’home que confia en el Senyor †
i no busca l’ajut dels idòlatres,
que es refien d’esperances enganyoses.
- Quantes meravelles has fet,
Senyor, Déu meu!
- Quants designis has tingut a favor nostre,
Déu incomparable!
- Si em proposava d’explicar-los,
no els podria ni comptar.
= Tu m’has dit a cau d’orella †
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
- Per això et dic:
«Aquí em tens.
= En el llibre hi ha escrit de mi †
que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»
- Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea.
- No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
- No he amagat la teva salvació dins el meu cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.
- No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.
- Senyor, no apartis la teva misericòrdia;
que el teu amor fidel em guardi sempre.
- Són tants els mals que m’envolten
que no es poden ni comptar.
- Les meves culpes em cauen al damunt;
de tantes que són, en perdo el compte.
- Són més nombroses que els cabells del meu cap,
i em fallen les forces.
- Senyor, sigues benvolent i salva’m;
vine de pressa a ajudar-me, Senyor.
[- Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen prendre’m la vida.
- Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals.
- Que quedin muts de vergonya
els qui em diuen: «Massa poc!»]
= Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen; †
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»
- Jo sóc pobre i desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.
- Ets tu qui m’ajuda i m’allibera:
Déu meu, no triguis més.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
