LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Hi ha una urgència en la pàgina evangèlica d’aquest diumenge que el Senyor vol comunicar: la urgència d’anunciar a tothom que el Regne de Déu és enmig nostre. I això és el que ha mogut Jesús des de l’inici de la seva predicació. Deia a la gent que trobava: «el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». Era el fonament de la seva predicació i de la seva acció pastoral. Jesús portava a la terra el foc de l’amor de Déu. No era una ximpleria, no era una proposta, no era una nova ideologia. Era un foc que cremava, en primer lloc dins del seu mateix cor i que l’impulsava a anar per «totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena» (Mt 9,35). Aquest foc té un nom: compassió. L’escriu Mateu en el verset següent: «En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). La compassió de Jesús és un desig vehement, gairebé angoixant, que no pot guardar per a ell mateix. Tant és així que sospira: «i com voldria que ja estigués encesa!» Malauradament, la urgència que impulsava Jesús, avui moltes vegades es frena, es dilueix i fins i tot s’apaga. Es dilueix pel clima de violència que sembla dominar el món, tant a Orient com a Occident, queda truncada per les nombroses guerres que en molts països del món continuen generant tristesa i mort. De vegades la frenen els mateixos deixebles quan no fan cas de la invitació del Senyor i segueixen les seves urgències, o bé es deixen arrossegar pels seus propis interessos, pels seus costums, per les seves preocupacions. Fàcilment ens resignem davant el present, ens tanquem en el nostre petit món i deixem que prevalgui una amarga resignació. Moltes vegades sentim dir: no es pot fer res! El món sempre ha estat així! Ja sóc adult i no puc canviar!, i coses similars. Però el Senyor torna un cop més entre nosaltres, i repeteix: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» Sí, deixem que aquesta passió ens emboliqui, deixem que aquest foc ens cremi, i descobrirem immediatament la mesquinesa de les nostres passions i l’avarícia dels nostres cors. Malauradament, l’únic foc que crema en nosaltres és el foc foll de l’amor per nosaltres mateixos, que els Pares denominaven filautía. L’amor de Jesús és d’una altra naturalesa. És un amor suau i desconcertant, fa que ens oblidem de nosaltres mateixos i que prevalgui l’interès pels pobres. Per explicar-ho amb termes molt clars, Jesús diu: ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió». Nosaltres difícilment hauríem posat aquestes paraules en boca de Jesús. Però l’Evangeli és diferent de la nostra manera de pensar. Les paraules de Jesús, que afirmen més l’espasa que la pau, signifiquen que no ha vingut a defensar el nostre egocentrisme, sinó l’amor pels altres. Jesús, efectivament,
no va venir a defensar la tranquil•litat avara del ric que ni tan sols veia el pobre Llàtzer famolenc davant la seva porta, no va venir a defensar l’egocentrisme del sacerdot i del levita que, tot i veure l’home mig mort al mig del camí, passen de llarg. Això no és pau, sinó avarícia, mesquinesa, insensibilitat, pecat. La pau no és possible sense un amor fort i apassionat. De fet, Jesús, només després d’haver viscut el drama de la passió, que va ser el contrari de pau i tranquil•litat, va dir als deixebles: «Us deixo la pau, us dono la meva pau». La pau del Senyor no es col•loca en el pla d’un intimisme tranquil•litzador. La pau evangèlica consisteix a unir el nostre cor al cor de Déu. Sí, la pau és la passió que impulsa a donar la vida pels altres. En aquest sentit la pau divideix. La pau va dividir, d’alguna manera, la vida de Jesús quan, sent amb prou feines un noi, va deixar la seva mare i el seu pare per estar en el temple: «¿No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?», va contestar als seus pares que, angoixats, el renyaven «justament»; el va dividir de Natzaret per anar al desert de Joan Baptista; el va dividir dels deixebles de Cafarnaüm en el discurs del pa, quan dirigint-se als dotze va dir: «¿També vosaltres em voleu deixar?»; el va dividir de Pere quan volia allunyar-lo del seu camí:«Vés-te’n d’aquí, Satanàs!»; el va dividir dels escribes i els fariseus. L’Evangeli el va dividir de l’amor per si mateix en l’agonia de Getsemaní: «Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols». Jesús ensenya que la pau ve quan escoltem al Pare. Per a nosaltres la pau ve quan seguim l’Evangeli. Ens ho ensenyen els innombrables màrtirs del segle XX i els de l’inici d’aquest mil•lenni. Contemplant-los ens podem aplicar també a nosaltres les paraules de l’Epístola als Hebreus: «Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada» (12,1). Tots ells han acollit en el seu cor el foc de l’amor de Déu que els va dividir de la seva vida terrenal. Els màrtirs ens recorden que l’amor evangèlic és donar la vida pel Senyor i pels altres. Sí, l’Evangeli conté heroisme. I hem de redescobrir. D’aquesta manera és com un foc que crema. Es tracta d’una mena de llei bíblica: això és el que li va passar al profeta Jeremies que va ser empresonat perquè no destorbés amb la seva paraula la tranquil•litat gasiva dels israelites. El Senyor va venir per donar-nos el foc de l’amor. Si el deixem cremar en el nostre cor, el món canviarà. I la seva calor ens permet entreveure el temps nou de Déu.