LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimarts 20 de agost


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 21,1-14



Paraula que Jeremies va rebre del Senyor, quan el rei Sedecies li envià Paixhur, fill de Malquià, i el sacerdot Sefanià, fill de Maasseià, que li demanessin:
--Consulta el Senyor sobre nosaltres, ara que Nabucodonosor, rei de Babilònia, ens fa la guerra. Qui sap si el Senyor obrarà a favor nostre un dels seus fets prodigiosos i aquell rei s'allunyarà de nosaltres!
Jeremies els va dir:
--Digueu a Sedecies: "Això diu el Senyor, Déu d'Israel: Apartaré les armes que teniu a les mans per combatre el rei de Babilònia i els caldeus que us ataquen des de fora les muralles, i les aplegaré al mig de la ciutat. Jo mateix combatré contra vosaltres amb mà forta i amb braç poderós, amb indignació i enuig, i amb tota la fúria. Mataré tots els qui viuen en aquesta ciutat: homes i animals moriran d'una gran pesta. Després d'això agafaré Sedecies, rei de Judà, la seva cort i la gent de la ciutat que s'haurà escapat de la pesta, de l'espasa i de la fam, i els posaré en mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, en mans dels enemics que volen la seva mort. Els passaran a tall d'espasa sense compassió ni pietat. No els planyeran. Ho dic jo, el Senyor."
»Però, a aquest poble, digues-li: "Això diu el Senyor: Poso davant vostre el camí de la vida i el camí de la mort. El qui es quedi a la ciutat morirà per l'espasa, la fam o la pesta; però el qui en surti i es rendeixi als caldeus que us assetgen no morirà: tindrà la pròpia vida com a premi. He decidit la desgràcia d'aquesta ciutat i no pas el seu bé. Ho dic jo, el Senyor. Caurà en mans del rei de Babilònia, i ell hi calarà foc."

A la casa reial de Judà:
Escolteu la paraula del Senyor!
Descendents de David,
això us diu el Senyor:
«Judiqueu amb justícia cada matí,
arrenqueu l'oprimit
de mans de l'opressor;
altrament s'encendrà
el foc del meu enuig,
s'abrandarà i no l'apagarà ningú,
per les maldats que cometeu.
Vinc contra tu,
ciutat que vius a la vall,
penyal que domines la plana.
Ho dic jo, el Senyor.
Vosaltres dieu:
"Qui podrà baixar fins aquí?
Qui penetrarà
en els nostres amagatalls?"
Jo mateix us demanaré comptes,
tal com mereixen les vostres obres.
Ho dic jo, el Senyor.
En el vostre palau de cedres,
hi encendré un foc
que ho consumirà tot al seu voltant.»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El rei n’envia alguns a demanar a Jeremies que consulti el Senyor sobre el futur del seu poble. Ens trobem en un moment difícil: Nabucodonosor, rei de Babilònia, la potència ascendent de l’època, és a punt de conquerir Jerusalem. Què cal fer? ¿Rendir-se davant l’invasor o resistir amb la guerra? La posició de Jeremies és clara. Aconsella en diverses ocasions al rei i al poble que es lliurin als babilonis, amb l’objectiu d’evitar una guerra que, de fet, no guanyarien. No es tracta de l’actitud d’un home condescendent, que cedeix a la violència d’un poble fort i sense escrúpols, com eren els babilonis. Jeremies sap que de res serveix oposar-se, és més, la resistència no farà sinó augmentar les tràgiques conseqüències de la guerra. La posició del profeta no és compartida, com es desprèn d’altres textos. Per això li posaran traves fins al final. Així i tot, en aquesta situació tan difícil el profeta no s’interessa només pel futur polític del seu poble, sinó que continua parlant en defensa de la justícia: «Escolteu la paraula del Senyor! Descendents de David, això us diu el Senyor: Judiqueu amb justícia cada matí, arrenqueu l’oprimit de mans de l’opressor». Practicar la justícia, sobretot amb els pobres, és una dels crides essencials de la paraula profètica, des d’Amós fins a Malaquies. Pau i justícia són dues realitats que s’han de trobar en la vida de cadascú i en la vida pública, com afirma el salmista: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel» (Sl 85,11-12). Massa sovint es parla de les dues realitats com si fossin oposades. Els cristians estan cridats a viure aquesta condició en qualsevol lloc, sense ideologies, aprenent a ser dels qui «treballen per la pau», com va indicar Jesús a les benaurances. L’anhel de pau ajudarà a la practica d’una justícia travessada per l’amor, la realització de la qual és la veritat. En un món que sembla tolerar i fins i tot justificar la guerra com a element de justícia, la Paraula de Déu ens adverteix perquè en tota ocasió treballem per a una justícia inseparable del compromís per la pau.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.