Salm responsorial
Salm 94 (95)
Antífona
Veniu, aclamem el Senyor.
- Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
- presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb cants de goig.
- El Senyor és el gran Déu,
el gran rei per damunt de tots els déus.
- Té a la mà les entranyes de la terra
i són d’ell els cims de les muntanyes.
- La mar és d’ell, perquè ell l’ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma.
- Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat.
= Ell és el nostre Déu, †
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia.
= Tant de bo que avui escolteu la seva veu: †
«No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert,
- quan van posar-me a prova els vostres pares,
quan em temptaren, tot i haver vist les meves obres.
- »Disgustat durant quaranta anys,
vaig dir d’aquella generació:
- “És un poble de cor esgarriat,
que desconeix els meus camins.”
- Per això, indignat, vaig jurar:
“No entraran al meu lloc de repòs.”»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
