LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«L’home intel•ligent medita els proverbis», diu el Siràcida (3,29). Això és el que volem fer nosaltres aquest diumenge, després d’haver escoltat les dues paràboles que va pronunciar Jesús. Aquestes paràboles se’ns proposen en aquesta litúrgia que per a molts és reprendre el ritme ordinari de la vida, després de les vacances. Sempre és intel•ligent meditar les paràboles, sobretot mentre es reprèn el camí: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il•lumina el camí», canta el salm (Sl 119,105). L’Evangeli ens presenta Jesús que, convidat a dinar a casa d’un cap dels fariseus, observa que els convidats s’afanyen a triar els primers llocs. És una escena que ens pot resultar familiar encara que potser per por o per educació, no l’hem protagonitzada nèciament. Tanmateix, no estem gaire lluny dels costums que estigmatitza l’Evangeli. I Jesús, que llegeix en el més profund dels cors, potser ens veu córrer també a nosaltres per ocupar els primers llocs, com aquells convidats dels quals parla l’Evangeli. Però no es tracta de buscar el seient més bonic o la primera fila. Es pot escollir el primer lloc quedant-se a l’última fila o en l’última cadira. L’elecció del lloc, en efecte, és cosa del cor, no de les cadires. Triar els primers llocs és posar-se un mateix davant de tot, és voler supeditar-ho tot a les pròpies comoditats, és voler ser servit en lloc de servir, ser exalçat en lloc de mostrar-se disponible, ser estimat abans d’estimar. Triar el primer lloc, en definitiva, vol dir posar-se un mateix davant de qualsevol altra cosa. Es comprèn que no és qüestió de cadires, sinó més aviat de l’estil de vida.
Jesús estigmatitza aquest comportament, que no ajuda en res, sinó més aviat perjudica, perquè ens converteix en competidors i enemics, condemnant-nos a una vida plena de desconfiances, empentes, enveges i atropellaments. No és qüestió d’urbanitat o de bones maneres. Jesús va més enllà, vol comprendre la concepció que cada un té de si mateix. I la lliçó és clara: aquell que es creu just i pensa que pot tenir el cap alt fins al punt de merèixer el primer lloc passant davant dels altres, sentirà que li diuen: «Cedeix-li el lloc» (v. 9), i haurà d’anar enrere avergonyit. Així doncs, farem bé en avergonyir-nos de la nostra supèrbia i de la indulgència que tenim envers nosaltres mateixos, ja abans de triar lloc. Farem bé en avergonyir-nos davant Déu pel nostre pecat, sense que això comporti depressió, ja que «només Déu és bo». La santa litúrgia ens suggereix aquesta actitud quan a l’inici ens fa invocar tres vegades: «Senyor, tingueu pietat!». I el Senyor ve al costat de cada un de nosaltres i ens exhorta: «Amic, puja més amunt», «Amic, vine, escolta la meva paraula, menja el meva pa i beu el meva calze». Sí! Aquell qui s’humilia i demana perdó, aquell que abaixa el cap davant el Senyor, serà enaltit. El Senyor no suporta els superbs i no tolera als egoistes. Ell és el «Pare dels humils». «Fill meu —exhorta el llibre del Siràcida—, actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. Com més important siguis, més humil t’has de fer, i llavors el Senyor et donarà els seus favors. Els orgullosos i els superbs són molts, però el Senyor només revela als humils els seus secrets. En efecte, el Senyor és molt poderós, però són els humils els qui el glorifiquen» (Si 3,17-20). I la primera carta de Pere exhorta els cristians amb les següents paraules: «Revestiu-vos tots d’humilitat els uns envers els altres, perquè Déu s’enfronta als orgullosos, però concedeix als humils la seva gràcia» (5,5). La humilitat no té res a veure amb l’humilisme. La humilitat és reconèixer que només Déu és gran, només Déu és bo, només Déu és misericordiós. Cap de nosaltres és bo per caràcter o per naturalesa. Al contrari, som plens d’egoisme. La bondat és el fruit de la conversió, de l’escolta de la Paraula de Déu, de la pràctica de la caritat.
L’humil comprèn, sap estimar, sap ser germà i germana, sap pregar, sap ser humà, sap moure les muntanyes més altes i sap omplir els abismes més profunds. L’humil fa realitat l’altra paràbola evangèlica: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te» (vv. 12-14). En un món on tot es comercialitza, en el qual el do ut des és la llei fèrria que regula tot comportament, les paraules de Jesús són realment una bella notícia, l’anunci de la gratuïtat, del gest fet per amor i amb desinterès. D’aquí neix una nova i més gran solidaritat. Nosaltres, humils deixebles, què podem fer aquest any? Quines obres intentarem dur a terme? La tasca que se’ns confia és la de preparar i servir el banquet de l’amor, d’estimar tothom i especialment als més pobres