Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 28,1-17
El mes cinquè de l'any quart de Sedecies, rei de Judà, el profeta Hananià, fill del profeta Azur, de Gabaon, em va dir en el temple del Senyor, en presència dels sacerdots i de tot el poble:
--Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: "Jo he trencat el jou del rei de Babilònia. D'aquí a dos anys faré tornar en aquest lloc tots els objectes del temple del Senyor que Nabucodonosor, rei de Babilònia, va prendre per endur-se'ls a Babilònia. També faré tornar aquí Jeconies, fill de Joiaquim, rei de Judà, i tota la gent de Judà deportada a Babilònia. Així trencaré el jou del rei de Babilònia. Ho dic jo, el Senyor."
El profeta Jeremies, en presència dels sacerdots i de tot el poble, que eren al temple del Senyor, va respondre això al profeta Hananià:
--Amén! Que així ho faci el Senyor! Que el Senyor compleixi les paraules que has profetitzat i faci tornar aquí des de Babilònia els objectes del temple del Senyor i tots els deportats! Tanmateix, escolta el que et dic a tu i a tot el poble: Des de sempre, els profetes que ens han precedit a tu i a mi han anunciat la guerra, el desastre i la pesta contra molts països i grans reialmes. Quan un profeta anuncia la pau i el benestar, només si es compleix la seva paraula se sap que aquell profeta era realment enviat del Senyor.
Aleshores el profeta Hananià va prendre el jou del coll del profeta Jeremies i el va trencar. Hananià digué en presència de tot el poble:
--Això diu el Senyor: "És així com, d'aquí a dos anys, jo trencaré el jou de Nabucodonosor, rei de Babilònia, que ara pesa sobre el coll de totes les nacions."
El profeta Jeremies se'n va anar.
Però, després que el profeta Hananià hagué trencat el jou que el profeta Jeremies duia al coll, el Senyor va comunicar a Jeremies la seva paraula. Li digué:
--Vés a trobar Hananià i digues-li: "Això et diu el Senyor: Has volgut trencar jous de fusta, però amb això n'has forjat de ferro." Perquè això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: "Ara és de ferro el jou que he posat sobre el coll de totes aquestes nacions per sotmetre-les a Nabucodonosor, rei de Babilònia. Se li hauran de sotmetre, perquè li he donat fins i tot els animals feréstecs."
I al profeta Hananià, Jeremies li va dir:
--Escolta, Hananià: El Senyor no t'ha enviat, i tu fas que aquest poble es refiï de la mentida. Doncs això et diu el Senyor: "Jo et faré desaparèixer de damunt la terra. Enguany mateix moriràs, perquè has profetitzat la desobediència al Senyor."
I aquell mateix any, el mes setè, el profeta Hananià va morir.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hananià, membre de la família dels profetes del temple, s’enfronta a Jeremies. Ell, a diferència de Jeremies que sembla ser el profeta de desventures i de desastres, vol presentar-se com el profeta de temps millors, de situacions agradables, de perspectives optimistes. Per això Hananià va trencar el jou del coll del profeta Jeremies, el va trencar i va dir al poble: «Això diu el Senyor: “És així com, d’aquí a dos anys, jo trencaré el jou de Nabucodonosor, rei de Babilònia, que ara pesa sobre el coll de totes les nacions.”». El text afegeix: «I el profeta Jeremies se’n va anar». Jeremies recorre el camí del Senyor, encara que fent-ho així tregui les poques esperances que encara quedaven. Jeremies anuncia la deportació de Judà perquè aquest és el designi de Déu. Hananià, seguint els seus propis càlculs, promet la victòria sobre el rei de Babilònia. Les paraules tranquillitzadores d’Hananià reben un aplaudiment, mentre que Jeremies és blanc de les crítiques fins al punt que alguns volien que morís. La història demostrarà el contrari. Cap història, ni la collectiva ni la personal, pertany a «endevins, intèrprets de somnis, intèrprets de presagis o bruixots» (Jr 27,9). Sens dubte és necessari somiar la pau, proposar-la com el futur per a tots, però la pau es fa realitat amb el treball concret i continu d’aquells que la busquen i que gasten la seva vida per fer-la realitat. La pau necessita constructors de pau, no de paraules. I la pau comença en el més profund d’un cor pacificat. Llavors es pot anunciar i materialitzar. Jeremies contesta a Hananià dient: «Quan un profeta anuncia la pau i el benestar, només si es compleix la seva paraula se sap que aquell profeta era realment enviat del Senyor» (v. 9). La paraula del profeta es farà realitat quan sigui fruit de la benedicció del Senyor, d’una pregària perseverant i sincera en la qual molta gent invoqui el do de la pau, necessari i esperat sobretot pels pobres. Hananià va profetitzar la «desobediència» al Senyor (v. 16), i no la pau. La guerra que volia començar contra el rei de Babilònia potser responia a plans estratègics humans però, sens dubte, no responia a la inspiració del Senyor. Ai d’aquells que prediquen la mentida i arrosseguen els altres per aquest camí! En canvi, qui segueix Jeremies pel camí de l’escolta i la conversió de cor es posa en el camí de la pau i de la salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
