XXIII del temps ordinari
Festa de la Nativitat de Maria, Mare de Déu. La tradició franciscana recorda avui la visita de pau que Francesc va fer al soldà Malek-al-Kamel. Pregària perquè sorgeixin treballadors de pau i de diàleg.
Llegir més
Primera Lectura
Saviesa 9,13-18
»Quin home podria conèixer els designis de Déu? Qui podria saber què vol el Senyor? Els nostres pensaments són insegurs, són precàries les nostres reflexions. El cos, sotmès a la corrupció, afeixuga l'ànima; aquesta cabana de terra és una càrrega per a l'esperit que s'endinsa en la reflexió. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir el que tenim al nostre abast, qui podria trobar el rastre de les coses celestials? Qui hauria conegut mai els teus designis si tu mateix no li haguessis donat la Saviesa, si no li haguessis enviat des de dalt el teu Esperit Sant? Així els habitants de la terra han trobat el camí dret, els homes han après allò que et plau. La Saviesa els ha salvat.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
