Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 30,12-24
»Això diu el Senyor:
La teva fractura encara és tendra,
la teva ferida és oberta;
no hi ha qui s'interessi
a tornar-te la salut,
qui porti remeis per a la teva nafra.
Tots els teus amants t'han oblidat,
ja no s'interessen per tu;
jo t'he ferit com qui fereix
un enemic,
t'he donat un escarment cruel
per les teves culpes innombrables,
per tants pecats teus.
No et queixis de la teva fractura,
de la teva ferida encara tendra:
te l'he feta jo perquè eren moltes
les teves culpes
i innombrables els teus pecats.
Doncs bé, els qui et devoren
seran devorats,
els teus enemics
acabaran tots captius,
els teus espoliadors
seran espoliats,
faré que saquegin
els teus saquejadors.
Jo tancaré la teva ferida,
et curaré de les teves nafres.
T'ho dic jo, el Senyor.
Ara t'anomenaran "Abandonada,
aquella Sió
per qui ningú no pregunta".
»Això diu el Senyor:
Renovaré la vida
de les tendes de Jacob,
m'apiadaré dels seus pavellons:
reedificaran la ciutat
sobre les seves ruïnes,
els palaus s'alçaran al lloc on eren.
De dins en sortiran accions de gràcies
i càntics de gent que fa festa.
Els multiplicaré i no minvaran,
els enfortiré i no s'afebliran;
els seus fills seran ferms com abans,
es reuniran en assemblea davant meu,
i demanaré comptes
als qui els havien oprimit.
Els governarà un dels seus,
un sobirà sortit d'entre ells:
el faré acostar i s'estarà a prop meu.
Perquè, qui gosaria acostar-se a mi?
Ho dic jo, el Senyor.
Vosaltres sereu el meu poble
i jo seré el vostre Déu.
»Esclata la tempesta del Senyor,
el seu enuig;
s'arremolina un huracà,
es retorça sobre el cap dels malvats.
L'enuig del Senyor no es farà enrere,
fins que haurà complert
els seus designis:
a la fi dels temps,
els comprendreu del tot.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest oracle es parla successivament del poble ferit i del poble guarit. Primer sembla que el mal que ha comès Israel és tan gran que la seva ferida és incurable, que no hi ha curació per al poble. Ja fa anys que el mal l’afligeix i els remeis són inútils. La iniquitat d’Israel és tan profunda i els seus pecats són tan greus que superen tota mesura. Sí, el poble ha decidit abandonar el seu Déu buscant altres refugis que, l’un darrere l’altre, han resultat ser fallaços: les divinitats dels altres pobles s’han convertit en ídols en la mesura en la qual Israel els ha posat en el lloc d’Aquell que era des de sempre el seu salvador. Israel hauria pogut acceptar que cada poble rendís homenatge al seu déu ancestral, però aquests déus no havien de ser mai considerats al mateix nivell del Senyor de l’univers, el qui va crear el cel i la terra. Com llegim en el mateix llibre de Jeremies: «Els sacerdots no pregunten: “On és el Senyor?” Ells, que havien de respondre en nom meu, no em coneixen. Els qui pasturen el poble m’han estat infidels. Els profetes han profetitzat en nom de Baal: tots van darrere de déus que no valen per a res» (2,8). La ferida és greu perquè el pecat d’Israel transgredeix el primer manament: «El Senyor, el nostre Déu, el Senyor és l’únic» (Dt 6,4). Així les coses, només el Senyor podia canviar la història i restaurar la guarició del seu poble, fent-lo tornar de la deportació i promovent la reconstrucció de les ciutats i les cases. Només el Senyor podia tenir compassió del poble i curar aquella ferida que per la seva profunditat semblava incurable. La compassió del Senyor ha estat la gran medicina que ha guarit la gran ferida de la traïció: el Senyor «fa que s’aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent» (Lc 1,69). La profecia de Jeremies es compleix en Jesús, el Messies-rei sorgit del mateix poble, concretament de la tribu de Judà i de la família de David (v. 21). Els deixebles de Jesús són aquest poble que pertany al Senyor en virtut del pacte d’amor: «Vosaltres sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu» (v. 22). L’aliança amb el Senyor és la medicina que guareix la ferida de la solitud, i l’escolta contínua de la seva Paraula és el bàlsam quotidià que reforça el camí.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
