Festa del l'exaltació de la Santa Creu, en record del retrobament de la creu de Jesús per part de Santa Elena. Llegir més
Homilia
Aquesta festa recorda el 14 de setembre del 335, quan una multitud de fidels s’aplegà a Jerusalem per a la dedicació de la basílica del Sant Sepulcre restaurada per Constantí; en aquella celebració va ser recordat també el retrobament de l’arbre de la creu. Des d’aleshores, cada any es celebrava aquesta memòria a Jerusalem i el celebrant alçava la creu i la mostrava als quatre punts de l’horitzó per indicar la universalitat de la salvació. Aquesta celebració, d’un alt significat espiritual, no es limità a Jerusalem; ben aviat es va estendre a les altres Esglésies, primer a l’Orient començant per Constantinoble, i després a l’Occident des de Roma. Veritablement, arreu de la terra era i és necessari «exaltar» la creu, perquè Jesús hi va ser enlairat per a la salvació de tots els homes.
La primera lectura de la litúrgia ens recorda la situació viscuda pel poble d’Israel mentre era en el desert, quan molts van morir per les picades de serps verinoses. Aquesta experiència no és estranya a la condició de tants pobles d’avui. De serps verinoses se’n troben moltes també en el nostre món i sovint són els mateixos homes que mosseguen verinosament i moltes vegades mortalment altres homes. Moisès va alçar una serp de bronze; qui la miraria no moriria. Era certament una prefiguració de la creu. L’evangelista Joan ho escriu de manera explícita: «Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat» (Jn 3,14), i després, com per recalcar l’escena bíblica, afegeix: «Miraran aquell que han traspassat» (Jn 19,37). Encara avui hi ha necessitat d’aixecar la creu, d’enlairar-la perquè tots la vegin.
Però, com és possible exaltar un instrument de suplici, fins al punt de reservar-li un dia de festa? És com si avui celebréssim la cadira elèctrica i en poséssim imatges per tot arreu i la portéssim penjada al coll; segur que se’ns prendria per extravagants, o alguna cosa pitjor. Per desgràcia, el fet d’acostumar-nos a la imatge de la creu ens ha fet perdre el sentit de crueltat que representa, no pensem que era un dels més durs instruments de suplici. Però, si perdem aquest sentit, tampoc no comprendrem fins on arriba l’amor del Crucificat. Avui, l’Església, amb l’exaltació de la Santa Creu, vol realment exaltar el gran amor de Jesús per cadascun de nosaltres. Heus aquí perquè és cosa bona donar gràcies a Déu per la creu. El prefaci de la missa canta: «Tu has posat la salvació del llinatge humà en l’arbre de la creu, i has fet que ens vingués la vida d’allà mateix d’on ens vingué la mort». Per això és just exaltar la creu; en aquell arbre ha estat vençut per sempre l’amor per un mateix i triomfa definitivament l’amor pels altres. La creu és com la síntesi, o millor, el cimal de l’amor de Jesús per nosaltres. Ell, com escriu l’apòstol Pau en l’himne de la carta als Filipencs, va iniciar el seu camí vers la creu quan «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu». Per amor «es va fer no res, prengué la condició d’esclau»; per amor «s’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu». El Pare mateix es commou per l’amor desinteressat del Fill fins al punt que «l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom».
La creu és per això el moment en el qual mort i vida es troben per a l’última i definitiva batalla. I es combat en el cos mateix de Jesús. Ell mor, és veritat, però amb ell és vençut definitivament l’amor per un mateix. Tots els qui eren al peu de la creu, li deien: «Salva’t a tu mateix». Com podia salvar-se ell mateix, si ell no havia viscut mai per a si mateix? El seu Evangeli era exactament el contrari: «No he vingut a ser servit, sinó a servir» (vegeu Mt 20,28). Podríem traduir: no he vingut per salvar-me a mi mateix, sinó als altres. Jesús podia evitar la mort; n’hi havia prou de donar la raó a Pere i als altres apòstols que el volien dissuadir d’anar a Jerusalem, o potser era suficient fer un petit acord amb Pilat, que també li ho havia ofert. D’aquesta manera Jesús hauria renegat del seu Evangeli, que és oposat a aquell del món que sempre diu: «Salva’t a tu mateix». Morint d’aquesta manera Jesús salva l’amor. Podem dir, finalment, que hi ha enmig de nosaltres, un que estima els altres més que a ell mateix; un que està disposat a donar tota la vida, fins a perdre-la, per cadascun de nosaltres. I l’apòstol Pau ens fa pensar encara més profundament quan escriu: «De fet, amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. Però Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,7-8).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
