XXIV del temps ordinari
Record de Maria, mare de Jesús, dolorosa sota la creu, i de tots aquells que viuen la compassió amb qui està crucificat, sol, condemnat. Record de Pino Puglisi, rector de Brancaccio (Palermo), màrtir assassinat por la màfia.
Llegir més
Primera Lectura
Èxode 32,7-11.13-14
El Senyor digué a Moisès:
--Baixa de pressa, perquè el teu poble, que tu havies tret del país d'Egipte, s'ha pervertit. De seguida s'han desviat del camí que jo els indicava. S'han fabricat un vedell de fosa i es prosternen al seu davant, li ofereixen sacrificis i diuen: "Aquests són els teus déus, Israel, que t'han tret del país d'Egipte!"
El Senyor va afegir:
--Veig com és aquest poble: sempre va a la seva. Ara, doncs, deixa'm que s'encengui contra ells la meva indignació i els extermini. Després faré de tu un gran poble.
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, dient:
--Senyor, per què s'ha d'encendre el teu enuig contra el teu poble, que tu has fet sortir del país d'Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recorda't d'Abraham, d'Isaac i d'Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix dient: "Multiplicaré la vostra descendència com les estrelles del cel, donaré tot aquest país als vostres descendents i el posseiran per sempre més."
Llavors el Senyor es va desdir del mal amb què havia amenaçat el seu poble.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
