Memòria dels estigmes de sant Francesc. Després d'haver-se fet semblant al Senyor, Francesc va rebre en el seu cos, a la muntanya de la Verna, els senyals de les ferides de Jesús. Llegir més
Salm responsorial
Salm 105 (106)
Antífona
Salva’ns, Senyor, perquè hem pecat.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
- ¿Qui pot contar les proeses del Senyor
i proclamar les seves lloances?
- Feliços els qui observen el dret
i obren amb justícia en tot moment.
= Recorda’t de nosaltres, Senyor, †
per la benvolença que mostres al teu poble,
visita’ns, vine a salvar-nos.
= Fes que veiem feliços els teus elegits, †
que ens alegrem amb l’alegria del teu poble
i ens gloriem amb la teva heretat.
- Hem pecat igual que els nostres pares,
som culpables, hem estat infidels.
- Els nostres pares a Egipte
no van comprendre els teus prodigis;
- no es recordaren del gran amor que ens tens,
i es van rebellar vora les aigües del Mar Roig.
- Però ell els salvà per amor del seu nom,
perquè fos conegut el seu poder.
- Amenaçà el Mar Roig, i quedà eixut,
i van passar per l’oceà com pel desert;
- els salvà de les mans dels qui els avorrien,
els alliberà de les mans de l’enemic.
- L’aigua sepultà els perseguidors,
no en va quedar ni un de sol.
- Llavors van creure en les promeses del Senyor
i cantaren les seves lloances.
- Però aviat van oblidar les seves obres,
no van fiar-se dels seus designis.
- En la solitud se’ls menjava el desig
i temptaren Déu en el desert.
- Ell els concedí el que demanaven
i sacià la seva intemperància.
- Al campament van tenir gelosia de Moisès
i d’Aaron, consagrat al Senyor;
- però s’obrí la terra i engolí Datan,
el sepultà amb la banda d’Abiron;
- un foc va consumir aquella gentussa,
una flamarada devorà aquells infidels.
- A l’Horeb fabricaren un vedell,
adoraren un ídol de fosa;
- van canviar Déu, la seva glòria,
per la imatge d’un vedell, que menja herba.
- Van oblidar Déu, que els havia salvat,
que havia fet prodigis a Egipte,
- meravelles a la terra de Cam,
obres admirables al pas del Mar Roig.
= Ja parlava Déu d’exterminar-los, †
quan Moisès, el seu elegit, va gosar encarar-se al seu rigor
i el decantà de destruir-los.
- Menysprearen la terra deliciosa,
no van creure en la seva promesa;
- van murmurar al campament,
no escoltaren la veu del Senyor.
- Llavors ell va alçar la mà contra ells
per fer-los caure en aquell desert,
- per fer caure els seus fills entre els pobles
i escampar-los per tots els països.
- Es van sotmetre al déu Baal de Peor,
menjant víctimes sacrificades a déus morts;
- amb el seu obrar irritaren el Senyor,
i una epidèmia es va abatre damunt d’ells.
- Però Pinhàs s’alçà i va fer justícia,
i l’epidèmia es va deturar;
- i el Senyor li ho tingué en compte
per totes les generacions, per sempre.
- Provocaren el Senyor a les fonts de Meribà
i, per culpa d’ells, Moisès rebé el seu càstig;
- li havien amargat l’esperit
i ell no sabé refrenar la llengua.
- No van exterminar els pobles cananeus,
no compliren l’ordre del Senyor;
- es van emparentar amb els pagans
i es contagiaren dels seus costums.
- Van donar culte als seus ídols,
van caure en els seus paranys;
- arribaren a immolar als dimonis
els propis fills i les pròpies filles.
= Vessaren així sang innocent, †
la sang dels fills i de les filles sacrificats als ídols cananeus,
i aquella sang va profanar el país.
- Es deshonraren amb els seus costums,
es prostituïren amb el seu obrar.
- El Senyor es va arborar contra el seu poble
i sentí fàstic de la seva heretat;
- els abandonà en mans d’altres pobles,
i els qui els avorrien els van sotmetre;
- els van oprimir els enemics,
els van doblegar sota el seu jou.
= Quantes vegades el Senyor els alliberà! †
Però ells s’obstinaven a ser rebels
i defallien per les seves culpes.
- Quan el Senyor va sentir el seu plany
es va fixar en la seva desgràcia.
- Es recordà de la seva aliança,
canvià de parer pel gran amor que els professava,
- i va fer que en tinguessin compassió
tots aquells qui els havien deportat.
- Salva’ns, Senyor, Déu nostre;
aplega’ns d’entre les nacions.
- En donarem gràcies al teu nom, que és sant,
i ens gloriarem de lloar-te.
= Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, †
des de sempre i per sempre.
I tot el poble respon: «Amén.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
