XXV del temps ordinari Llegir més
Homilia
L’Evangeli parla d’un administrador i dels seus negocis més o menys lícits. És un passatge que a primera vista dóna la sensació de ser molt estrany. Sembla que Jesús posi com a exemple per als deixebles un home que es mostra irresponsable i trampós en l’administració dels béns dels altres. No obstant això, cal contextualitzar el text evangèlic per comprendre’l correctament. L’evangelista Lluc en el capítol 16 presenta l’ensenyament de Jesús sobre l’ús de la riquesa (hi ha una certa relació de conseqüència amb el capítol anterior, en el qual, amb la història del «fill pròdig», veiem el perjudici que provoca voler utilitzar les riqueses només per a un mateix). El text evangèlic significa, en síntesi, que el problema no rau en els béns sinó en el cor de qui els utilitza, tal com llegim en l’Evangeli de Mateu: «On tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,21). La qüestió central consisteix en veure on tenim el cor, cap a on apunten les nostres veritables preocupacions.
En aquest context Jesús parla de l’administrador d’una gran propietat. Aquest home és acusat davant el seu amo de dur a terme la seva tasca de manera illícita. I les acusacions havien de ser tan evidents, que el senyor decideix acomiadar-lo immediatament. Només li concedeix el temps necessari per preparar i lliurar els llibres de comptes. Però la història té un gir inesperat. L’administrador veu davant seu una alternativa impossible: començar a pidolar o cavar la terra; dues solucions insuportables per a ell. Per escapar d’aquesta situació maquina una altra estafa contra el seu amo. Visita els deutors del seu senyor, els corromp i disminueix l’import del seu deute. Com a compensació, els deutors es comprometen a ajudar-lo quan sigui acomiadat. Veiem aquí a un home amb pocs escrúpols, i meravella llegir la conclusió de l’evangelista: «I el Senyor va lloar l’administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (v. 8).
És evident que l’amo no aprova el robatori perpetrat per partida doble en perjudici seu. Tanmateix, es sorprèn de l’habilitat de l’administrador per sortir de l’infortuni en el qual havia caigut a causa de la seva conducta deshonesta. Jesús no lloa l’engany. I encara menys recomana als seus deixebles que robin hàbilment per guanyar-se amics. De fet, aquell home va ser inclòs, no entre «els fills de la llum» sinó entre «els fills d’aquest món». El que es posa com a exemple és l’habilitat d’aquell home de buscar la seva salvació. Aquesta habilitat, que molts utilitzen per a les coses de la vida de cada dia, Jesús vol traslladar-la al pla de la salvació. En altres paraules, Jesús sembla dir als qui l’escolten: «Com conquereix la salvació, l’administrador? Com evita cavar la terra o pidolar? Com s’assegura el seu futur?» La resposta és: «Sent generós amb els deutors». De fet, el seu futur i la seva vida depenien de la seva generositat. Amb ella va lligar els deutors. I Jesús afegeix: «Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes» (v. 9).
Guanyar-se amics. Però si es mira bé, l’amistat no es compra, sinó que es construeix amb generositat, amb un cor ben disposat i disponible. Aquest és el nucli de la paràbola d’avui: la generositat envers els deutors (és a dir, envers els pobres i els febles) salva la nostra vida i el nostre futur. Sigueu amics dels pobres i us salvareu. Aquesta és l’astúcia que avui ens demana l’Evangeli. Ens la demana a nosaltres, els seus deixebles. I la demana als països rics, perquè comprenguin que la seva salvació (també la terrenal) depèn d’una renovada atenció cap als països pobres, depèn de no deixar-los sols a mercè dels seus problemes, i, per què no?, a condonar-los el deute que mai podran pagar i que els empeny cada vegada més a l’abisme.
El comentari més eficaç a aquesta paràbola potser és la frase de Jesús que Pau recorda quan s’està acomiadant dels responsables de la comunitat d’Efes: «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35). Pau els deixava aquesta frase quasi com a compendi de la vida. És una indicació simple sobre el camí de la felicitat i de l’alegria. Per què estem tristos? Per què els nostres dies passen sovint sense alegria? No hem entès que l’alegria no consisteix en rebre, sinó en donar. Nosaltres, acostumats a buscar per a nosaltres mateixos, a acumular per a nosaltres tantes vegades de manera forassenyada, no aconseguim gaudir la bellesa de la generositat i de la gratuïtat, la joia de donar la vida pels altres. No es parla aquí d’heroisme. De vegades és suficient amb donar una hora de temps, però amb generositat i de bona gana, a qui ho necessita i està sol. És suficient donar una mica d’amistat, una ajuda material, una visita a l’hospital, una simple paraula de consol. Vénen a la memòria les altres paraules de Jesús: «Perquè tenia fam, i em donàreu menjar» (Mt 25,35). Aquest és el camí de l’alegria. L’altre camí, el de la defensa i la recerca per a un mateix, porta a la tristesa.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
