Memòria dels sants Cosme i Damià, màrtirs sirians. La tradició els recorda com a metges que guarien gratuïtament als malalts. Memòria especial dels qui es dediquen a la cura dels malalts. Llegir més
Salm responsorial
Salm 111 (112)
Antífona
Feliç l’home que venera el Senyor.
- Feliç l’home que venera el Senyor
i estima de cor els seus preceptes.
- La seva descendència serà gran al país,
serà beneït el llinatge dels justos.
- A casa seva hi ha riquesa i abundància,
la seva bondat dura per sempre.
- Brilla en la fosca com llum per als justos,
compassiu, benigne i just.
- Sortós l’home que presta de bon grat,
que disposa a consciència els seus afers.
- El just no caurà mai
i deixarà un record inesborrable.
- Viu sense por de males noves,
se sent ferm confiant en el Senyor,
- té el cor incommovible, res no tem
i a la fi veurà vençuts els enemics.
= Reparteix el que té, ho dóna als pobres, †
la seva bondat dura per sempre,
pot alçar ple de glòria el seu front.
= L’injust, quan ho veu, es consumeix, †
estreny les dents d’indignació:
l’ambició del malvat acaba malament.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
