XXVI del temps ordinari
Memòria de sant Miquel Arcàngel. L'Església etíop, una de les primeres de l'Àfrica, el venera com protector.
Llegir més
Salm responsorial
Salm 145 (146)
Antífona
Feliç el qui espera en el Senyor.
= Lloa el Senyor, ànima meva. †
Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
- No us fieu dels poderosos,
homes mortals, incapaços de salvar.
- Exhalen l’esperit i tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans.
- Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob,
el qui espera en el Senyor, el seu Déu,
- que ha fet el cel i la terra,
el mar i tot el que s’hi mou.
= Ell es manté fidel per sempre, †
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
- El Senyor allibera els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs,
- el Senyor redreça els qui han ensopegat,
el Senyor estima els justos;
= el Senyor guarda els forasters, †
sosté les viudes i els orfes,
però capgira els camins dels injustos.
- El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
