XXVI del temps ordinari
Memòria de sant Miquel Arcàngel. L'Església etíop, una de les primeres de l'Àfrica, el venera com protector.
Llegir més
Segona Lectura
1a Timoteu 6,11-16
Però tu, home de Déu, fuig de tot això. Cerca el bé, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la dolcesa. Lliura el noble combat de la fe i assoleix la vida eterna a què has estat cridat, tal com vas reconèixer en la noble professió de fe que vas fer en presència de molts testimonis. Davant de Déu, que dóna vida a tota cosa, i davant de Jesucrist, que en presència de Ponç Pilat va fer la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense taca el manament rebut, fins que es manifestarà nostre Senyor Jesucrist. Déu farà que es manifesti en els temps fixats, ell que és el benaurat i l'únic sobirà, el Rei dels reis i el Senyor dels senyors, l'únic que posseeix la immortalitat i habita en una llum inaccessible, aquell que cap home no ha vist mai ni és capaç de veure. A ell l'honor i el poder per sempre. Amén.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
