Memòria de sant Jeroni, doctor de l'Església, que morí a Betlem (420). Va traduir la Bíblia al llatí. Pregària perquè la veu de les Escriptures sigui escoltada en totes les llengües. Llegir més
Salm responsorial
Salm 112 (113)
Antífona
Lloeu el nom del Senyor.
- Lloeu-lo, servents del Senyor,
lloeu el nom del Senyor.
- Sigui beneït el nom del Senyor
ara i per tots els segles.
- Des de la sortida del sol fins a la posta
sigui lloat el nom del Senyor.
- El Senyor és excels per damunt de tots els pobles,
la seva glòria s’eleva més enllà del cel.
= Qui és com el Senyor, el nostre Déu? †
Té molt amunt el seu tron
i des d’allí s’inclina per veure el cel i la terra.
- Aixeca de la pols el desvalgut,
treu el pobre de la cendra,
- per asseure’l entre els poderosos,
els poderosos del seu poble.
- La qui vivia estèril a casa,
la fa mare feliç amb els fills.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
