LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia

Pregària pels pobres

Memòria de sant Jeroni, doctor de l'Església, que morí a Betlem (420). Va traduir la Bíblia al llatí. Pregària perquè la veu de les Escriptures sigui escoltada en totes les llengües. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 30 de setembre

Memòria de sant Jeroni, doctor de l’Església, que morí a Betlem (420). Va traduir la Bíblia al llatí. Pregària perquè la veu de les Escriptures sigui escoltada en totes les llengües.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 1,1-15

Alexandre el Gran, fill del rei Filip, va sortir de Macedònia, el seu país, i després de diverses campanyes derrotà Darius, rei dels perses i dels medes. Primer de tot li va prendre el domini que tenia sobre els territoris grecs.
Alexandre va lliurar moltes batalles, conquerí ciutats fortificades i en féu executar els reis. Va recórrer la terra d'un cap a l'altre saquejant nombroses nacions. I un cop sotmès el món sencer al seu domini, es tornà arrogant i orgullós. Amb l'exèrcit fort i poderós que havia reclutat, dominà països i nacions amb els seus sobirans, i els obligava a pagar-li tribut. Després de tantes gestes va caure malalt. Sentint-se morir, convocà els oficials més il·lustres que s'havien educat amb ell des de petit i, vivint encara, els va repartir el seu regne. Alexandre va morir quan feia dotze anys que era rei, i cada general va prendre possessió del país assignat. A la seva mort, tots es feren coronar reis, i els seus successors van fer com ells durant molts anys, causant innombrables mals arreu del món.
D'aquests reis va brotar-ne un plançó impiu: Antíoc Epífanes, fill del rei Antíoc. Havia estat ostatge a Roma i pujà al tron l'any cent trenta-set de l'era dels grecs.
En aquell temps van sorgir a Israel jueus que s'apartaven de la Llei de Moisès i que n'arrossegaven molts dient: «Vinga, pactem amb les nacions veïnes. Mireu les calamitats que ens han caigut al damunt d'ençà que ens n'hem apartat.»
La proposta va agradar a la gent, i alguns del poble es van apressar a acudir al rei. I el rei va autoritzar-los a adoptar els costums de les nacions paganes. Així van construir a Jerusalem un gimnàs a l'estil dels pagans i es feien dissimular la circumcisió. Apostataven de l'aliança santa per associar-se als pagans i, d'aquesta manera, es venien a la maldat.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Comença la lectura del primer llibre dels Macabeus. L’autor —un jueu culte, contemporani dels fets que els succeeixen als tres germans macabeus— dibuixa ja en els dos primers capítols l’horitzó de tota la narració: el poble d’Israel defensa la Llei de la contaminació dels pobles veïns que volen imposar les seves tradicions paganes. Per això s’exalten els comportaments dels creients que es neguen a cedir davant la mentalitat hel•lènica, encara que els costi la vida. El creient, doncs, s’identifica amb el màrtir. La narració del primer llibre dels Macabeus —que inclou la història d’Israel del 167 al 134 aC.— s’obre amb un brevíssim resum històric que parla d’Alexandre de Macedònia (Alexandre el Gran), que ja havia estès el seu imperi per tot l’Orient, «d’un cap a l’altre de la terra». Per amalgamar en una única civilització els diferents pobles, establí la llengua grega com a llengua oficial de l’imperi. I va ordenar que sorgissin per tot arreu centres de cultura hel•lenista, ja fos construint ciutats noves com reorganitzant les ja existents segons el model de les ciutats gregues. L’hel•lenisme va tenir en els teatres i en els centres d’ensenyament llocs per difondre, junt amb els temples, les divinitats gregues. L’autor, per descriure la força hegemònica d’Alexandre també en el terreny cultural, destaca que «va sotmetre el món sencer al seu domini». Però l’orgull per un poder tan gran va acabar dominant el cor del rei. I va arribar el càstig diví: el rei va caure malalt i va morir. Però abans d’això, va dividir el regne entre els seus oficials. Entre ells hi havia Antíoc Epífanes, «un plançó impiu», que comptarà entre les seves accions el saqueig de Jerusalem. Precisament en el regnat d’Antíoc, alguns jueus que «s’apartaven de la Llei de Moisès» van seduir altres jueus perquè abracessin actituds i estils de vida hel•lenistes: «Vinga, pactem amb les nacions veïnes. Mireu les calamitats que ens han caigut al damunt d’ençà que ens n’hem apartat». Així doncs, la iniciativa de hel•lenitzar costums jueus també va ser obra d’una part dels jueus que anhelaven ser com els ciutadans de les altres nacions. Una cosa semblant havia passat en temps de Samuel, quan el poble volia un rei «com les altres nacions» (1S 8,5.20). Així, es va construir un centre d’ensenyament a Jerusalem, a la part central hi havia el gimnàs, una de les més clares expressions de la cultura hel•lenista. Per als jueus, en realitat, hi havia un problema relatiu a la circumcisió. Els grecs solien anar despullats, de manera que els jueus intentaven amagar la circumcisió. Però aquesta actitud significava amagar l’aliança amb Déu, base de l’existència d’Israel. La defensa de la relació amb Déu era la raó de vida del poble d’Israel. Només sobre la base ferma de l’aliança amb el Senyor es podien establir relacions amb els altres pobles. En cas contrari hauria quedat anul•lada la mateixa existència d’Israel com a poble. És una lliçó que encara avui té el seu valor, quan molta gent assumeix actituds mundanes que tendeixen només a l’autocondescendència. Als creients se’ls demana ser fidels a Déu i amics dels homes, sobretot dels pobres.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.