Memòria de santa Teresa de Lisieux, monja carmelita animada per un profund sentit de la missió de l'Església. Llegir més
Salm responsorial
Salm 113 A (114)
Antífona
Estremeix-te, terra, davant el Senyor.
- Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte,
la casa de Jacob, d’aquell poble estranger,
- la terra de Judà fou el seu santuari,
el país d’Israel, la seva heretat.
- El mar, en veure’ls, va fugir
i el Jordà se’n tornà riu amunt;
- les muntanyes saltaren com anyells,
i els turons, com petits de la ramada.
- Què tenies, mar, que vas fugir,
i tu, Jordà, per a tornar riu amunt?
- Per què saltàveu, muntanyes, com anyells,
i els turons, com petits de la ramada?
- Estremeix-te, terra, davant el Senyor,
davant el Déu de Jacob,
- que converteix la roca en estanys,
la pedra dura en fonts d’aigua viva.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
