LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 3 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 1,41-53

El rei imposà per decret que en tot el seu regne tots els pobles en formessin un de sol i que cada un renunciés als costums propis. Totes les nacions paganes van acatar l'ordre del rei. Fins i tot molts israelites van adoptar de bon grat la religió oficial: oferien sacrificis als ídols i profanaven el dissabte. El rei va enviar missatgers a Jerusalem i als pobles de Judà amb ordres escrites que obligaven els seus habitants a adoptar uns usos estranys al país: es prohibia d'oferir en el santuari holocaustos i altres sacrificis i libacions; s'ordenava que fossin profanats els dissabtes i les festes i que el santuari i els objectes consagrats a Déu quedessin impurs. Els jueus havien de construir altars, santuaris i temples per als ídols, sacrificar porcs i altres animals impurs, deixar els seus fills sense circumcidar i fer-se detestables ells mateixos amb tota mena de pràctiques impures i de profanacions, fins al punt d'oblidar la Llei de Moisès i capgirar-ne totes les prescripcions. Qui no acatés l'ordre del rei seria condemnat a mort.
En aquests mateixos termes va escriure el rei a tot el reialme. Va designar inspectors que vigilessin tot el poble jueu i ordenà que s'oferissin sacrificis pagans en tots i cada un dels pobles de Judà. Molts del poble abandonaven la Llei de Moisès i col·laboraven amb aquells inspectors. La maldat que obraven en tot el país obligava els israelites fidels a refugiar-se en tots els amagatalls que tenien.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Antíoc, per imposar la seva autoritat sobre els diferents pobles del regne, va voler unificar els costums, la cultura i la religió, com indica el text: «El rei imposà per decret que en tot el seu regne tots els pobles en formessin un de sol i que cada un renunciés als costums propis». En l’àmbit religiós va imposar a tothom —també als jueus— el culte a Zeus Olímpic, del qual era tan devot que es pensava ser-ne una encarnació vivent. A través d’una sèrie de decrets va imposar a Jerusalem i a totes les ciutats de Judà que seguissin «usos estranyes al país», que cessés tota activitat de culte al temple i quedés anul•lada tota observança religiosa jueva. Qui desobeïa s’exposava a morir. És, de fet, una autèntica dictadura que arriba fins al punt d’eliminar la llibertat religiosa. Per desgràcia, en el segle passat —encara que tampoc falten exemples en aquest inici de mil•lenni— hi va haver nombrosos exemples dramàtics de dictadures que no només van privar de les llibertats civils sinó que també van impedir la llibertat de manifestar la pròpia fe. En el cas d’Antíoc es veu clarament la set de poder, que el porta a identificar-se amb la divinitat. És una temptació recurrent al llarg de la història que, d’altra banda, es manifesta de moltes maneres. L’orgull i el poder porten a una prevaricació de tons gairebé religiosos, donat que porten a l’exaltació d’un «jo» que aixafa els altres. Cada generació, cada temps, s’ha de guardar d’aquesta mena de «dictadura del jo». Poden canviar els llocs i fins i tot les societats, però la conclusió és sempre la mateixa: el jo que sotmet la vida dels altres. En contrast amb els règims dictatorials del segle passat, avui sembla prevaler una mena de dictadura del materialisme o dels diners que es converteix en una veritable religió en l’altar de la qual es sacrifiquen les vides de moltes persones. És una dictadura invisible, però no per això menys present i poderosa. Quan es prescindeix de la referència a Déu, desapareix tot fre al poder de l’individu o del grup, i es fa més fàcil la prevaricació i més difícil la convivència pacífica i duradora entre els homes. Només una paternitat comuna —la de Déu— pot ajudar els homes a conviure en pau, respectant-se mútuament en la seva diversitat. Comunicar al món que hi ha un únic Déu, Pare de tots els pobles, és la missió que Déu confia primer a Israel i després a l’Església. És una tasca que uneix les dues religions. Sí, jueus i cristians tenim una missió universal: comunicar l’únic Déu, creador i Pare de tots al món, els pobles del qual tenen dificultat per trobar l’harmonia i la pau.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.