LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«La Paraula de Déu no està pas encadenada». Ho diu Pau dictant la carta a Timoteu mentre porta les cadenes de la presó (2Tm 2,9). I afegeix: «Per això jo ho suporto tot pel bé dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació». Aquestes paraules vives de l’apòstol ens evoquen la llibertat i la força de la santa Escriptura que cada diumenge se’ns anuncia. En aquest sentit la Paraula de Déu és realment un do preciós del Senyor. Els esdeveniments més o menys tristos que vivim personalment o que veiem en el món que ens envolta no poden ofegar l’Evangeli, de la mateixa manera que tampoc les cadenes van poder detenir l’apòstol Pau en el seu ministeri de predicació. Cada diumenge, tant si participem en la litúrgia com si no hi assistim, l’Evangeli torna a parlar a la vida dels homes. Es podria dir que, a diferència de Pau, que afirma trobar-se «encadenat com si fos un malfactor» a causa de l’Evangeli, nosaltres ens encadenem a nosaltres mateixos per no escoltar l’única paraula que pot salvar-nos. El mateix Evangeli d’aquest diumenge (Lluc 17,11-19) ens mostra el poder de la paraula.
Jesús es troba en territori de Jizreel, entre Galilea i Samaria. En entrar a un poble, surten a trobar-lo deu leprosos (era fàcil veure’ls a prop de llocs habitats). Es van detenir a una distància determinada, tal com és previst en la Llei , i el van cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (v. 13). Jesús no els evita, com solen fer tots, i en canvi es posa a parlar amb ells. Finalment, els acomiada dient: «Aneu a presentar-vos als sacerdots» (v. 14). No els guareix immediatament com ha fet altres vegades (Lc 5,12-16); tampoc els toca amb les mans, però els envia als sacerdots, demanant-los així un acte de fe. Els deu leprosos obeeixen immediatament i s’encaminen cap als sacerdots. L’evangelista indica que durant el camí «van quedar purs», podríem dir que comencen a guarir-se. Tot això té un significat: la guarició, el miracle, no és un fet prodigiós que es dóna de manera imprevista com si fos un fet màgic. Podem comparar la primera part de l’escena evangèlica als primers passos de tota conversió i de la mateixa vida del deixeble. La conversió, efectivament, neix sempre d’un crit, d’una oració, com la dels deu leprosos. També en la litúrgia de cada diumenge, repetim en començar: «Senyor, tingueu pietat!» La guarició parteix del reconeixement de la pròpia malaltia, de la necessitat d’ajuda, de protecció, de suport.
El Senyor, a diferència dels homes, que sovint estan distrets davant el crit d’ajuda, escolta i s’atura. I no només això, ell respon immediatament. Tal com hem sentit en boca de l’apòstol, la Paraula de Déu mai està encadenada: parla amb llibertat i amb força, sempre. El problema, en tot cas, ve de nosaltres, som nosaltres, els qui no escoltem, o bé perquè no confiem, o bé perquè estem plens de les nostres paraules. Aquest diumenge se’ns demana que escoltem la paraula evangèlica i que dipositem la nostra confiança en ella, com van fer els deu leprosos. Per la paraula de Jesús, van emprendre el camí vers els sacerdots i, just quan estaven començant el seu camí, van ser guarits. Es pot dir que la guarició comença quan obeïm l’Evangeli, i no a nosaltres mateixos o als nostres costums mundans. En aquest sentit, el nostre camí espiritual ens portarà a la guarició, del cos i del cor, en la mesura que es regeixi per l’escolta de l’Evangeli. Una cosa semblant els va passar als dos deixebles d’Emmaús: foren guarits de la seva malaltia (la profunda tristesa del seu cor) quan caminaven i escoltaven Jesús que els parlava.
El text evangèlic d’aquest diumenge, després d’haver indicat que els deu leprosos van ser sanats, afegeix que només un torna enrere «glorificant Déu amb grans crits», i en arribar prop de Jesús es llançà «als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies» (v. 16). L’evangelista vol subratllar amb aquest gest el següent pas de la conversió: el reconeixement i la vinculació de la pròpia la vida a Jesús. La curació total, en efecte, arriba també al cor. Podríem dir que el desè leprós no ha estat només «guarit» sinó també «salvat». Els altres nou, tots jueus, potser consideraven la curació com un fet obligat, pel fet de ser fills d’Abraham. El desè, un samarità, un estranger, va sentir la guarició com una gràcia, com un do no merescut, que mereixia un reconeixement amorós. Ell és un exemple per a cada un de nosaltres, perquè acollim la commoció gratuïta de Déu en la nostra vida i li donem gràcies perquè s’ha inclinat damunt nostre