LA PREGÀRIA CADA DIA

Memòria de sant Ignasi, bisbe d’Antioquia. Va ser condemnat a mort i portat a Roma, on va morir màrtir (+107).

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 4,1-25

Gòrgies es posà en marxa de nit amb un contingent de cinc mil soldats d'infanteria i mil genets escollits, amb la intenció d'irrompre en el campament dels jueus i batre'ls per sorpresa. El guiaven homes de la ciutadella de Jerusalem. Però quan Judes se'n va adonar, es posà també en marxa amb els seus valents amb la intenció d'atacar l'exèrcit del rei que era a Emmaús, aprofitant que els seus efectius estaven disseminats encara lluny del campament. Gòrgies arribà de nit al campament de Judes, però no va trobar-hi ningú. Pensant-se que els jueus havien fugit, començà a buscar-los per les muntanyes.
A punta de dia, Judes es presentà a la plana amb tres mil homes, mancats de les armadures i de les espases que haurien volgut. Davant d'ells hi havia l'exèrcit dels pagans, poderós i ben armat, amb la cavalleria al seu voltant, tots gent experta en la guerra. Llavors Judes va dir als seus homes:
--No us faci por el seu nombre! No temeu la seva embranzida! Recordeu com es van salvar els nostres pares al Mar Roig, quan el faraó els perseguia amb el seu exèrcit. I ara clamem a Déu. Si ens vol bé, es recordarà de l'aliança feta amb els nostres pares i destrossarà avui davant nostre aquest exèrcit. I totes les nacions reconeixeran que hi ha algú que allibera i salva Israel.
Quan aquells estrangers van veure amb els seus propis ulls que Judes els atacava de cara, sortiren del campament a presentar batalla. Els de Judes van tocar les trompetes i entraren en combat. Els pagans van ser derrotats i fugiren cap a la plana, però els qui es van endarrerir caigueren tots a tall d'espasa. Els jueus van perseguir l'enemic fins a Guèzer, les planes d'Idumea, d'Asdod i de Jàmnia. Els van causar unes tres mil baixes. En tornar de la persecució amb la seva tropa, Judes deia als seus homes:
--No us preocupeu pel botí, perquè ara ens espera una altra batalla. Gòrgies amb la seva tropa és a prop nostre, a la muntanya. De moment, planteu cara als nostres enemics i lluiteu contra ells. Després ja recollireu tranquils el botí.
Tot just acabava Judes de dir això, quan va aparèixer un escamot que aguaitava des de la muntanya. En veure la derrota dels seus i el campament cremant, amb el fum que mostrava ben clarament el que havia passat, els enemics van comprendre la situació i quedaren esgarrifats. I en adonar-se encara que l'exèrcit de Judes era a la plana, format en ordre de batalla, van fugir tots al país dels filisteus. Llavors Judes va tornar enrere a saquejar el campament enemic: van arreplegar una gran quantitat d'or i de plata, de teixits de porpra violeta i de porpra marina, i moltes més riqueses. A la tornada, lloaven i beneïen Déu tot cantant: «Que n'és, de bo! Perdura eternament el seu amor.»
Aquell dia Israel havia obtingut la salvació.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest passatge narra la batalla que es va lliurar a Emmaús entre el poderós exèrcit del rei Antíoc i el petit exèrcit de Judà. Gòrgies, que liderava l’exèrcit enemic, en ser informat de l’arribada dels jueus, amb una part del seu exèrcit alguns dels membres del qual provenien de Jerusalem (els homes de l’Akra), va intentar sorprendre’ls en el seu campament al sud d’Emmaús, amb un nombrós grup de soldats d’assalt. Però Judes, informat del moviment de Gòrgies, va pensar que era el moment oportú d’atacar el gruix de les tropes sirianes que s’havien quedat al camp sense el seu cap. Sabia que els enemics comptaven amb la força del nombre, però ell era conscient de l’ajuda del Senyor. Per això es va dirigir als seus exhortant-los a no tenir por, no perquè tinguessin les forces suficients per imposar-se a l’exèrcit enemic, sinó perquè el Senyor, fidel a l’aliança que havia establert amb el seu poble des de l’alliberament de l’esclavitud dels egipcis, no l’abandonaria en mans de l’exèrcit adversari: «No us faci por el seu nombre! No temeu la seva embranzida! Recordeu com es van salvar els nostres pares al Mar Roig, quan el faraó els perseguia amb el seu exèrcit». Els exhortà, més aviat, a elevar la veu al cel: «I ara clamem a Déu. Si ens vol bé, es recordarà de l’aliança feta amb els nostres pares i destrossarà avui davant nostre aquest exèrcit. I totes les nacions reconeixeran que hi ha algú que allibera i salva Israel». La qüestió no era simplement la victòria de Judes, sinó més aviat el reconeixement de la força del Senyor que, alliberant i salvant Israel, demostrava l’aliança amb el seu poble i la seva omnipotència sobre tots els déus. Aquell dia, «Israel va obtenir la salvació», conclou la perícopa. El Senyor, efectivament, havia derrotat el poderós exèrcit sirià amb el molt més feble exèrcit de Judes. És l’enèsima confirmació de la lògica que desprenen totes les pàgines de l’Escriptura i que farà que l’apòstol Pau escrigui als cristians de Corint: «Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món ni gaires d’influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul•lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu» (1Co 1,26-29). També avui, davant els grans desafiaments que tenim davant nostre, és indispensable que redescobrim la fe antiga dels Pares i que la visquem amb la mateixa intensitat.