LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per la pau
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per la pau
Dilluns 21 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 4,36-61

Llavors Judes i els seus germans van dir:
--Ara que els nostres enemics han estat destrossats, pugem a purificar el santuari i tornem-lo a dedicar.
Concentrat tot l'exèrcit, pujaren a la muntanya de Sió. Allí van trobar el santuari devastat, l'altar profanat, les portes cremades. Als patis, els arbustos hi havien crescut com en un bosc o en una muntanya qualsevol. Les dependències del temple eren en ruïnes. Tots van fer un gran dol, esquinçant-se els vestits i posant-se cendra al cap. Es van prosternar amb el front a terra i, quan el toc de trompeta donà el senyal, tots es posaren a clamar a Déu.
Després Judes va ordenar a alguns dels seus homes que hostilitzessin els defensors de la ciutadella de Jerusalem fins que quedés enllestida la purificació del temple. Llavors va designar uns sacerdots irreprensibles i zelosos de la Llei perquè purifiquessin el temple i duguessin en un indret impur les pedres que havien quedat profanades. Es van preguntar què n'havien de fer, de l'altar dels holocaustos que havia estat profanat, i van tenir la bona pensada d'enderrocar-lo, per evitar que es convertís en motiu de vergonya, ja que els pagans l'havien profanat. Van enderrocar, doncs, aquest altar i van dipositar-ne les pedres a la muntanya del temple en un lloc apropiat, fins que no es presentés algun profeta que resolgués la qüestió.
Després, amb pedres no tallades, com prescriu la Llei, van construir un altar nou semblant a l'anterior. Van restaurar el temple i l'interior del santuari. Consagraren també els atris. Feren encara objectes sagrats nous i van instal·lar dins el santuari el canelobre, l'altar de l'encens i la taula dels pans d'ofrena. Van cremar encens a l'altar i encengueren els gresols del canelobre, que van il·luminar el santuari. Col·locaren els pans damunt la taula i van penjar el cortinatge. Així van enllestir totes les obres que havien emprès.
El dia vint-i-cinc del mes novè, que és el de quislev, de l'any cent quaranta-vuit, els jueus es van llevar de bon matí per oferir, segons la Llei de Moisès, un sacrifici damunt el nou altar dels holocaustos que acabaven de construir. Exactament l'aniversari del dia que els pagans l'havien profanat, el van tornar a consagrar enmig de cants acompanyats de cítares, arpes i címbals. Tot el poble es va prosternar amb el front a terra, adorant i beneint Déu que els havia portat a la victòria. Durant vuit dies van celebrar la consagració de l'altar, oferint amb alegria holocaustos i sacrificis de comunió i de lloança.
Van ornamentar també la façana del temple amb corones d'or i amb petits escuts, van restaurar-ne les entrades i les dependències i les proveïren de portes. El poble respirava una immensa alegria. Per fi quedava enrere l'oprobi que els pagans els havien infligit.
Judes i els seus germans, amb tota l'assemblea d'Israel, van decidir de celebrar amb goig i alegria la consagració de l'altar cada any, a la mateixa època, durant vuit dies a comptar des del vint-i-cinc del mes de quislev.
En aquell temps van envoltar la muntanya de Sió d'altes muralles i sòlides torres per evitar que els pagans tornessin a trepitjar aquell lloc com havien fet abans. Judes va posar-hi una guarnició per a defensar-lo. També fortificà Betsur per dotar el poble d'una fortalesa per la banda d'Idumea.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Judes i el seu poble, després de la victòria sobre l’exèrcit sirià liderat per Lísies, es van dirigir a Jerusalem. En entrar a la ciutat es van dirigir al temple i presenciaren una escena dramàtica: «Allí van trobar el santuari devastat, l’altar profanat, les portes cremades. Als patis, els arbustos hi havien crescut com en un bosc o en una muntanya qualsevol. Les dependències del temple eren en ruïnes» (v. 38). L’autor sagrat al•ludeix a la tristesa i al dolor de tot el poble de Judà pel que veien. Escriu el text: «Tots van fer un gran dol, esquinçant-se els vestits i posant-se cendra al cap. Es van prosternar amb el front a terra i, quan el toc de trompeta donà el senyal, tots es posaren a clamar a Déu.» (vv. 39-40). Judes va decidir que un grup dels seus mantingués sota control a la guarnició siriana atrinxerada a l’Akra de la ciutat, mentre ell s’ocupava de la purificació del temple i de la restauració del culte. En primer lloc va fer destruir l’altar que els pagans havien modificat i que havien utilitzat per celebrar «els holocaustos de la abominació devastadora» (1,54). Les pedres que havien estat profanades es van col•locar en un lloc a part a l’espera que sorgís un profeta que pogués determinar com s’havien de tornar a posar. No sempre es veu clar el que s’ha de fer i pot ser sensat esperar que el Senyor inspiri les paraules apropiades. En qualsevol cas, era urgent reconstruir el santuari. Per això es van posar immediatament a treballar per reconstruir l’altar, «com prescriu la Llei », és a dir, amb pedres no treballades, que no hagin tocat ferro, perquè profanaria la pedra, com indicava la llei mosaica (Ex 20,25). Segons la tradició jueva, tampoc la Torà no podia escriure’s amb ploma de metall, material amb el qual es construïen els instruments de guerra. La narració de la construcció de l’altar i de la seva consagració vol destacar la centralitat que assumeix el culte al Senyor per la religiositat que Judes vol afirmar per al seu poble. La celebració va tenir lloc al any 164 aC, exactament tres anys després que Antíoc hagués començat a oferir sacrificis idòlatres (1,59). La festa va durar vuit dies, com la dedicació del temple de Salomó (1Re 8,65-66) i la festa dels Tabernacles. L’autor assevera que el sacrifici es va celebrar «com prescriu la Llei ». D’aquesta manera indica que es va restablir el veritable culte al Senyor i tot el poble va poder manifestar la seva alegria que reparava el dolor que havien sentit a l’inici, quan van veure la profanació de l’altar. En aquella ocasió no es va tractar simplement d’una restauració de les pedres sinó d’una represa de l’aliança que tot el poble d’Israel havia de viure amb fidelitat. Per això es va instituir la festa de la Dedicació , que s’havia de celebrar cada any durant el mes de desembre. És la festa que l’evangelista Joan recorda amb el nom grec de Encàinia (10,22) i que els jueus encara celebren amb el nom de Hanukkah, que significa, precisament, «dedicació».

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.