LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 26 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 6,1-17

Mentrestant, el rei Antíoc recorria les províncies septentrionals i sentí parlar d'Elimaida, ciutat persa famosa pels seus tresors de plata i or. El seu temple era molt ric. Allí es guardaven les armadures d'or, les cuirasses i les armes que hi havia deixat Alexandre, fill de Filip i rei de Macedònia, que va ser el primer rei de Grècia. Antíoc, doncs, hi va anar amb el propòsit d'apoderar-se de la ciutat i saquejar-la; però no ho pogué aconseguir, perquè els seus habitants van endevinar les intencions del rei i sortiren a combatre contra ell. El rei hagué de fugir i retirar-se en direcció a Babilònia, abatut i apesarat. Però encara era a Pèrsia, quan un missatger va dur-li la notícia de la derrota de les tropes que havia enviat contra Judà: Lísies, que hi havia anat primer amb un exèrcit poderós, havia hagut de batre's en retirada; els jueus s'havien fet forts en armes i efectius, gràcies al botí tan abundant pres als exèrcits que havien esmicolat; també havien destruït l'abominació, l'altar que Antíoc mateix havia fet construir sobre l'altar dels holocaustos de Jerusalem; finalment havien envoltat el temple de muralles altes com abans i havien fortificat igualment Betsur, una ciutat propietat del rei.
Aquestes notícies van deixar el rei tan esbalaït i trasbalsat que s'hagué de posar al llit, malalt de pena, perquè les coses no li havien sortit com ell desitjava. I s'hi va estar molts dies, enfonsant-se cada vegada més en un profund abatiment. En adonar-se que es moria, va convocar tots els seus amics i els digué:
--La son em fuig de les parpelles i l'angoixa em deixa abatut, i em dic a mi mateix: A quin grau d'aflicció he arribat i en quin tràngol m'he de veure, jo que era un home tan bo i tan estimat en l'exercici del poder! Però ara recordo les maldats que he comès a Jerusalem: m'he endut del temple tots els objectes de plata i or, he manat d'exterminar sense cap motiu els habitants de Judà. Reconec que per tot això ara pateixo aquests mals. Em moro d'enyorança en terra estranya.
Cridà Filip, un dels seus amics, i li confià el govern de tot el regne; li donà la diadema reial, els vestits i l'anell amb el segell, i li va encarregar d'educar el seu fill Antíoc i de preparar-lo per a ocupar el tron. El rei Antíoc va morir allí mateix l'any cent quaranta-nou. Però Lísies, quan va saber la mort del rei, va proclamar successor el jove Antíoc, el fill del rei, que ell havia educat des de la infantesa, i l'anomenà Eupàtor.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Amb la mort d’Antíoc IV Epífanes, l’autor mostra el trist final de tot aquell que es deixa guiar per l’afany de riqueses. És una temptació que, dissortadament, es repeteix en totes les generacions, inclosa la nostra. Qui la secunda es veu empès a realitzar accions malvades contra els homes i contra Déu. Antíoc, com es narra en capítols anteriors (3,37), havia sortit cap a Pèrsia amb l’intent de procurar-se riqueses que li servissin per a les seves despeses militars (3,31). Va saber que la ciutat de Elimaida, «famosa pels seus tresors de plata i or», comptava també amb un temple ric en extrem on «es guardaven les armadures d’or, les cuirasses i les armes que hi havia deixat Alexandre, fill de Filip i rei de Macedònia, que va ser el primer rei de Grècia» (vv. 1-2). Antíoc va decidir atacar per arrasar-la i quedar-se amb la riquesa del temple. Els habitants van entendre el projecte del rei i el van atacar obligant-lo a fugir. Fracassat aquest intent, el rei es va batre en retirada. Mentrestant va rebre notícies sobre les nombroses derrotes sofertes pel seu exèrcit per part dels jueus, que no només l’havien humiliat, sinó que havien reconquerit Jerusalem i restaurat el temple. El rei va rebre amb amarga sorpresa aquelles notícies: «Aquestes notícies van deixar el rei tan esbalaït i trasbalsat que s’hagué de posar al llit, malalt de pena, perquè les coses no li havien sortit com ell desitjava. I s’hi va estar molts dies, enfonsant-se cada vegada més en un profund abatiment.» (vv. 8-9). El rei —assenyala l’autor— no només es va trasbalsar sinó que fins i tot va caure malalt i es va deprimir. L’autor destaca l’estat d’ànim del rei fins a caure en un profund abatiment. Les amargues derrotes van portar el rei a reflexionar sobre el seu passat. I va arribar —en una mena de confessió dels seus pecats— a reconèixer les causes dels seus mals, és a dir, el saqueig del temple que ell mateix va encapçalar (1,20-24) i les matances que va ordenar un dels seus emissaris (1,29-32). En realitat, l’origen de tot era l’afany de riqueses que l’havia portat a realitzar accions malvades. La set de «plata i or» l’havia portat fins a Pèrsia (v. 1), de la mateixa manera que abans havia anat a saquejar Jerusalem i el temple (v. 12). En aquest primer llibre el terme «or» apareix onze vegades i sempre al costat de «plata». I el to és sempre negatiu. La riquesa corromp el cor tant de qui és creient com de qui no ho és. En aquest cas va ser Antíoc el qui es va corrompre a causa de les riqueses. Però al llarg de la narració, els fills de Mataties, a diferència del pare, es deixaran corrompre per l’or i la plata i tots acabaran els seus dies de manera violenta. Ja els profetes es pronuncien amb contundència contra la submissió als diners. Jesús, que porta a compliment les Escriptures, adverteix clarament: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24). En l’actual cultura materialista aquestes paraules, il•lustrades també per l’exemple d’Antíoc, ressonen encara amb més força per mantenir-nos allunyats de la cobdícia.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.