LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«La pregària dels humils travessa els núvols i no troba consol fins que arriba a terme». Aquestes paraules del llibre del Siràcida (35,17), que obren la litúrgia d’aquest diumenge, ens situen en continuïtat amb el que vam escoltar diumenge passat. La pregària és l’horitzó en el qual ens introdueix la Paraula de Déu. Però l’actitud que ha de tenir l’home en la pregària ja no és la insistència en dirigir-se a Déu, com en l’episodi de la pobra vídua. L’evangelista Lluc (18,9-14) comença la narració de la coneguda paràbola del fariseu i del publicà que van al temple, amb una premissa que en mostra el motiu: «A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven tots els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola». Es tracta, en realitat, d’una situació en la qual podem caure tots. Cadascú de nosaltres té, en el fons, una bona consideració de si mateix, que va acompanyada d’un sentit més aviat crític cap als altres. I crec que és oportú remarcar-ho en el nostre temps, perquè s’ha fet fins i tot massa fàcil assenyalar amb el dit als altres, sense mirar-se a un mateix. Les deformacions i les desviacions es produeixen perquè l’entorn sovint les permet i tolera. No hi ha dubte que tots som responsables de la caiguda de la tensió moral, encara que sigui en graus diferents, i per això és difícil sortir-ne del tot.
Per això la paràbola d’aquest diumenge és realment actual: són molts els qui se senten més justos que els altres; podríem dir que el «temple» d’aquest món és ple de gent que «es refia de ser justa i menysprea els altres». El fariseu, que està dret davant de l’altar i dóna gràcies a Déu per la vida bona que porta, no està sol, sinó envoltat per la majoria. El fariseu presumeix de coses que la majoria difícilment pot presentar. En efecte, té alguna cosa exemplar: que vagi al temple ja és una cosa bona, i és bonic que no s’amagui en un racó i no es quedi en el fons prop de la porta, com succeïa i succeeix encara en moltes de les nostres esglésies. A més, el que diu el fariseu és cert: no és un lladre, no es fica en embolics, no enganya la seva esposa i és diferent d’aquell publicà que s’ha quedat darrere. A més dejuna dues vegades a la setmana i fa les seves ofrenes. No és poc, no tothom ho fa. Per això té sentit que doni gràcies a Déu. En definitiva, sembla tenir-ho tot controlat. Pel que fa al publicà, es pot dir el mateix, encara que en un sentit ben diferent. Que es quedi al fons del temple no és un gest gaire exemplar, i si no té l’ànim d’alçar els ulls al cel, segur que té els seus motius. Si es colpeja el pit, ho fa per alguna cosa. Es diu pecador i ho és de veritat. En definitiva, no és una persona a qui puguem definir com a «bona». Però ho sap i està penedit. I aquest és precisament el motiu que inverteix el judici de la paràbola. Jesús diu clarament que davant Déu no importen les obres que un pugui acumular, sinó l’actitud del seu cor.
Aquesta paràbola és certament una lliçó sobre la pregària, però encara més ho és sobre l’actitud que cal tenir davant Déu. El pecat del fariseu no es mou en el pla de les pràctiques religioses (les observa totes i amb rigor), sinó en el de la presumpció, l’autosuficiència, l’avarícia i la malícia, que el porten a jutjar amb menyspreu el publicà pecador. És evident que és un pecador per com el jutja el publicà: sense pietat. El fariseu puja al temple no per demanar ajuda o per invocar el perdó, al contrari, se sent capaç de fer ell mateix les seves ofertes a Déu. Té un cor ple de si mateix.
El publicà, tot i haver assolit un notable benestar en la seva vida —fins a arribar a ser temut—, se sent necessitat. Puja al temple no amb les mans plenes sinó buides, no per oferir sinó per demanar. La seva actitud davant Déu és la d’un captaire que estén la mà (aprofitem per recordar que els captaires davant les esglésies són el signe de la nostra situació davant Déu, com escriu sant Agustí). Per a l’evangelista, el publicà és el model del veritable creient: no confia en ell mateix ni en les seves obres, encara que siguin bones, sinó únicament en Déu. Un cop més, veiem la paradoxa evangèlica: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (v. 14). També diu l’Escriptura: «El qui és pobre, cerca el Senyor», no pas el qui se sent just. És una gran veritat i una gran saviesa que avui l’Evangeli proposa a la nostra reflexió.