LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Memòria de tots els qui s'han adormit en el Senyor. Recordem particularment aquells difunts que no són recordats per ningú i tots aquells que estimem. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Dissabte 2 de novembre

Homilia

L’Evangeli afirma que el Senyor no abandona aquells que ha estimat; no els deixa mai: especialment en el difícil pas de la mort. Al contrari els acull i els fa participar en la seva resurrecció. Per això el dolor de la separació va acompanyat de l’esperança, és més, per la certesa d’un nou encontre. La vida, diu l’Evangeli, no acaba amb la mort. Els nom de les persones estimades i conegudes no es perden en el gran buit de la mort. És significatiu que la litúrgia de l’Església posi juntes la festa dels sants i la festa dels difunts. És una intuïció d’una extraordinària força evocativa: els sants i els difunts estan units en un únic futur. Si cada dia de l’any fem memòria d’una persona, en aquests dos dies som convidats a recordar un nombre enorme de gent, pobles sencers, multituds de sants i de difunts, tots reunits en un únic destí. Que els morts estiguin units en una única memòria conjuntament amb els sants, és una profecia utòpica per al món.
La resurrecció de Jesús, «el primogènit dels qui retornen d’entre els morts» (Col 1,18), és un dels pilars de la fe cristiana, fins al punt que l’apòstol Pau diu: «I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida i buida és també la vostra fe» (1Co 15,14). Els atenesos trencaren amb Pau precisament a propòsit de la resurrecció de Jesús i, per tant de tots els qui s’hi adherien. Ho feren a l’Areòpag dient-li: «Sobre aquest punt ja t’escoltarem un altre dia» (Ac 17,32). Per a aquells atenesos, que fins i tot havien acceptat la immortalitat de l’ànima, era del tot inacceptable la resurrecció de la carn. Però aquesta és precisament la novetat cristiana: la victòria completa i plena de Jesús sobre la mort. Qui cregui en ell ressuscitarà en el seu cos. És un Evangeli, una bona notícia, realment sorprenent i consoladora. Res no és impossible a Déu, i encara menys la salvació d’aquells que Ell ha estimat fins al punt d’enviar per a ells el seu Fill a la terra. És indubtable que tots sentim la duresa de la mort i, si pensem en els qui han mort, especialment els qui portem al cor, no podem no sentir la tristesa de la separació.
Sens dubte, l’apòstol Pau convida a no oblidar el futur reservat als fills de Déu: «Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills... I si som fills, també som hereus» I afegeix: «Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres» (Rm 8,15.18). Després de la resurrecció de Jesús, la mort, que continua tenint-nos subjectes, ja no allunya els creients entre ells, ja no trenca els vincles d’amor creats a la terra, ja no fa sortir de la família de Déu. Els creients són acollits per Jesús que dóna la seva vida perquè no es perdi cap dels que el Pare li ha confiat. L’amor de Jesús és més fort que la mort. Ell, que ha estimat i que ha cercat els seus deixebles fins a l’extrem, no pot permetre que la mort els separi d’ell. Tots els creients són en mans de Déu. I el seu amor és més fort que la mort. De vegades ens preguntem on són els nostres morts; i a la vegada intentem pensar en ells, imaginar el lloc on viuen i el que fan. Certament, és forta i bonica la tradició de visitar els cementiris, el lloc on ells, com diu l’antiga tradició cristiana, «dormen» esperant de ser desvetllats. I també és bonic (i molt més que bonic) pensar que els nostres difunts continuen presents en les nostres esglésies, allí on van rebre els sagraments, on han pregat, on han lloat el Senyor, on han esperat en els moments de dificultat, i des d’on han estat acompanyats cap al cel.
Podríem dir que els difunts es troben en les esglésies de la comunitat de la qual formaven part: la mort, de fet, no ha trencat els seus vincles. Ells continuen estant a prop per celebrar junts amb els qui són a la terra les lloances del Senyor. Per això en l’antiguitat es sepultaven dins o almenys a prop de l’església. Hi ha una forta comunió amb tots els difunts que és garantida per Jesús. És veritat que no és una comunió visible, però no per això és menys real. Al contrari, és encara més profunda perquè no es basa en les aparences externes que tantes vegades són enganyoses. La comunió amb els difunts es fonamenta en el misteri de l’amor de Déu que tot ho recull i sosté. L’amor de Déu és la veritat de la vida i de la mort. Tot passa, fins i tot la fe i l’esperança, però l’amor no passa mai.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.