Memòria de Zacaries i d'Isabel, que, a les seves velleses, van concebre Joan Baptista. Llegir més
Salm responsorial
Salm 123 (124)
Antífona
El nostre auxili és el nom del Senyor.
- Si el Senyor no hagués estat a favor nostre
-que respongui el poble d’Israel-,
- si el Senyor no hagués estat a favor nostre
quan uns homes intentaven assaltar-nos,
- ens haurien engolit de viu en viu,
tan gran era la fúria que portaven.
- Se’ns haurien endut les aigües:
la riuada ens hauria passat més amunt del coll,
- més amunt del coll ens hauria passat
la crescuda de les aigües.
- Beneït sigui el Senyor,
que no ens deixa caure a les seves dents.
= Hem salvat la vida com l’ocell que fuig †
del llaç dels caçadors:
s’ha trencat el llaç i tots ens hem salvat.
- El nostre auxili és el nom del Senyor,
que ha fet el cel i la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
