XXXII del temps ordinari
Record de sant Lleó el Gran, bisbe de Roma, que va guiar l'Església en temps difícils.
Llegir més
Primera Lectura
2n Macabeus 7,1-2.9-14
En una altra ocasió, van ser detinguts set germans juntament amb la seva mare. El rei els volia obligar a menjar carn de porc, prohibida per la Llei de Moisès, i per aquest motiu els va fer assotar a cops de fuet i de nervis de bou. Un dels germans va parlar en nom dels altres:
--Què vols saber o obtenir de nosaltres? Estem disposats a morir abans de violar les lleis dels nostres avantpassats.
A punt d'exhalar el darrer sospir, deia al rei:
--Tu, malvat, ens arrenques aquesta vida, però el rei del món, per les lleis del qual morim, ens ressuscitarà per a una vida nova, eterna.
Després d'aquest, començà el suplici del tercer. Quan li van demanar que tragués la llengua, la va treure de seguida i allargà valerosament les mans, tot dient amb gallardia:
--De Déu he rebut aquests membres, i per amor a les seves lleis els sacrifico; i d'ell espero recuperar-los.
El mateix rei i els qui l'acompanyaven estaven sorpresos de la valentia d'aquell jove que tenia els turments per no res.
Mort aquest, van aplicar al quart les mateixes tortures cruels. A punt ja d'expirar, parlava així al rei:
--Val més morir a mans dels homes quan s'espera que Déu ens ressuscitarà tal com ha promès. Però per a tu no hi haurà pas resurrecció a la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
