XXXII del temps ordinari
Record de sant Lleó el Gran, bisbe de Roma, que va guiar l'Església en temps difícils.
Llegir més
Salm responsorial
Salm 16 (17)
Antífona
Empara’m, Senyor, a l’ombra de les teves ales.
- Escolta, Senyor, una causa justa,
acull el meu plany.
- Estigues atent a la meva pregària:
surt de llavis que no enganyen.
- Sentencia tu mateix la meva causa:
els teus ulls veuran qui té raó.
- Has vingut de nit a escorcollar el meu cor,
m’has provat al foc i no m’has trobat fals.
= La llengua no se me’n va com a tants d’altres, †
he observat les teves paraules,
m’aparto dels camins del violent.
- Els meus passos segueixen les teves rutes,
els meus peus s’hi mantenen segurs.
- T’invoco, Déu meu, i sé que em respons;
estigues atent, escolta les meves paraules.
= Fes que esclati la teva misericòrdia, †
tu que salves dels adversaris
els qui es confien a les teves mans.
- Guarda’m com la nineta dels ulls,
empara’m a l’ombra de les teves ales,
- on no m’abasti l’injust que m’assalta,
els enemics mortals que m’envolten.
- Els seus cors són insensibles,
i els seus llavis, insolents.
- Se m’acosten, ja m’encerclen,
em miren fixament per tombar-me per terra,
- com lleons delerosos per la presa,
com lleons emboscats en els matolls.
- Alça’t, Senyor! Planta’ls cara i doblega’ls!
Que la teva espasa salvi de l’injust la meva vida.
- Que la teva mà, Senyor, em salvi dels mortals,
dels qui encara viuen en el món.
= Que s’embafin del destí que els reserves, †
que els seus fills en quedin saciats
i en deixin als seus néts les engrunes.
- Jo et veuré, perquè la meva causa és justa.
Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
