LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Després de la festa dels sants i el record de tots aquells que han mort (es tracta de dos aspectes de la mateixa memòria), la litúrgia d’aquest diumenge torna sobre el misteri de la vida després de la mort. No hi ha dubte que la pregunta sobre el més enllà és una de les qüestions que travessa profundament tota l’experiència humana. Els saduceus, un moviment religiós d’intel•lectuals, havien resolt el problema negant la realitat de la resurrecció dels morts. D’altra banda, sobre aquest tema, l’Antic Testament havia assolit molt tardanament una certesa (apareixerà molt clara en el Segon llibre dels Macabeus, tal com llegim en la primera lectura). L’episodi evangèlic fa referència a la discussió en la qual els saduceus intenten demostrar a Jesús que la fe en la resurrecció dels morts, compartida també pels fariseus, és inacceptable perquè porta a conseqüències ridícules. I presenten el cas hipotètic d’una dona la qual, basant-se en la llei del levirat establerta per Moisès, ha hagut de casar-se successivament amb set germans, morts l’un després de l’altre, sense que cap d’ells li hagi donat un fill. Finalment, mor també la dona. «Per tant, quan arribi la resurrecció —pregunten els saduceus a Jesús — de quin dels set serà muller?» (v. 33). És obvi el sentit del ridícul de l’eventual resposta de Jesús. Avui, nosaltres no fem aquest tipus de preguntes, som una mica més subtils. En el millor dels casos, suggerirem callar sobre allò que no veiem o no coneixem. El filòsof Wittgenstein, com si recollís totes aquestes perplexitats, suggereix un principi savi: «Sobre allò de què no es pot parlar, val més callar». En altres paraules: de la vida després de la mort —n’hi hagi o no n’hi hagi, sigui com sigui— serà millor que els homes en parlin el menys possible. De fet, ningú no en té experiència directa. Crec que nosaltres, cristians, encara que no estiguem d’acord amb aquest filòsof, ens malfiem d’aquelles visions fàcils que es reivindiquen aquí o allà. Si parlem de la vida més enllà de la mort, no ho fem a partir de la nostra experiència, més o menys fantasiosa, sinó de la Paraula de Déu. Aquesta Paraula, que «al principi estava amb Déu» (Jn 1,1) i que ha habitat entre nosaltres, obre als ulls de la nostra ment i del nostre cor el vel que ens separa de l’eternitat. És obvi que en la mesura que la «paraula» s’acosta als homes assumeix un aspecte comprensible perquè almenys puguem entreveure una mica el misteri que amaga. L’apòstol Pau escriu: «Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar, després hi veurem cara a cara» (1Co 12,13). Si hagués de posar un exemple per a mirar d’expressar la relació entre el nostre món l’etern, agafaria la vida d’un infant dins el si de la mare i la seva vida quan surt del si matern. Què pot comprendre l’infant de la vida exterior mentre és en el si matern? Gairebé res. De la mateixa manera, què podem dir nosaltres de la vida després de la mort? Res, si la paraula de Déu no vingués al nostre encontre. Doncs bé, en la resposta als saduceus Jesús aparta una mica el vel: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.» (vv. 34-36). Les característiques del món dels ressuscitats són oposades a les del nostre món actual, perquè amb la resurrecció la vida és contínua, no té inici ni final, ja no necessita el matrimoni en vistes a les generacions, de la mateixa manera que la mort ja no és possible. És una vida plena de comunió afectuosa amb Déu i entre nosaltres, sense llàgrimes, amargures ni afanys. Però l’oposició entre «els fills d’aquest món» i «els fills de la resurrecció» no és relegada només al més enllà de la mort; si som fills de la resurrecció des d’ara, l’oposició es realitza ja en el nostre temps; aquesta no és altra cosa que la diversitat entre el món i l’Evangeli, entre la vida segons la paraula de Déu i la vida segons les nostres pobres tradicions. D’una manera senzilla podem dir que el paradís comença en aquesta terra, quan mirem de viure segons l’Evangeli. La «Paraula de Déu» és el llevat bo que fermenta la massa de la nostra vida, és la llavor d’immortalitat i d’incorruptibilitat sembrada en la minúscula terra del nostre cor. Ens toca a nosaltres, ja des d’ara, acollir el llevat i deixar-lo fermentar, acollir la llavor i deixar-la créixer. Així comença el paradís ja des d’ara. En cas contrari, amb l’absència, o, encara pitjor, amb el rebuig de l’Evangeli, construirem amb les nostres pròpies mans l’infern per nosaltres i pels altres. On arrela l’Evangeli, hi apunta un signe d’amor del qual, encara que sigui petit, brosta la vida que no acaba. Per això, en la professió de fe, diem «crec en la vida eterna», és a dir en la vida sense fi, i no diem «crec en el més enllà». El paradís, el podem viure ja des d’avui.