Memòria de la dedicació de la Basílica de Santa Maria de Trastevere. En aquesta església hi prega cada vespre la Comunitat de Sant'Egidio. Llegir més
Memòria de la dedicació de la Basílica de Santa Maria de Trastevere. En aquesta església hi prega cada vespre la Comunitat de Sant’Egidio.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 11,38-53
El rei Demetri, veient el país calmat sota el seu domini i sense cap resistència, llicencià totes les tropes i va manar que cadascú tornés al seu país. Només es reservà les tropes mercenàries que havia reclutat de les illes gregues. Amb això es guanyà l'enemistat de totes les tropes que tenia dels seus predecessors. Aleshores Trifó, antic partidari d'Alexandre, en veure que l'exèrcit estava descontent de Demetri, es presentà a l'àrab Imalcuè, que era el preceptor d'Antíoc, el jove fill d'Alexandre. Trifó es quedà força temps amb ell i anà convencent-lo que li confiés el noi per fer-lo rei en comptes del seu pare. Igualment l'informà de les decisions que havia pres Demetri i de la mala voluntat que l'exèrcit li portava.
Per la seva part, Jonatan demanà en un missatge al rei Demetri que retirés les tropes de la ciutadella de Jerusalem i de les places fortes, perquè no paraven d'hostilitzar Israel. Demetri li envià aquesta resposta:
«Per tu i per la teva nació estic disposat no solament a fer això que em demanes, sinó que, a més a més, si les coses em van bé, us ompliré d'honors, a tu i la teva nació. Mentrestant, però, estaria bé que m'enviessis homes per a lluitar al meu costat, perquè totes les meves tropes s'han revoltat contra mi.»
Jonatan va enviar-li a Antioquia tres mil homes entrenats per a combatre. Quan van arribar-hi, Demetri s'alegrà de la seva vinguda, ja que els ciutadans, uns cent vint mil homes, s'havien concentrat al mig de la ciutat, decidits a matar-lo. El rei s'havia refugiat al palau, mentre la gent ocupava els carrers i es disposava a l'assalt. Els jueus a qui el rei havia demanat auxili es van posar al seu costat com un sol home. Després s'escamparen per la ciutat i aquell dia van matar-hi unes cent mil persones. Aquell mateix dia van calar foc a la ciutat i s'apoderaren d'un gran botí. Així salvaren el rei. Quan els habitants van veure que els jueus s'havien fet amos de la ciutat i hi feien el que volien, els seus propòsits van quedar frustrats i llavors clamaren al rei adreçant-li aquesta súplica:
--Concedeix-nos la pau i mana que els jueus parin de lluitar contra nosaltres i la ciutat.
Els rebels van deposar les armes i van fer les paus. Els jueus s'havien omplert de glòria als ulls del rei i de tots els seus súbdits i la seva anomenada s'estengué per tot el regne. I se'n tornaren a Jerusalem carregats de botí. Però quan Demetri veié que tenia el tron assegurat i que el país estava calmat sota el seu domini, es va desdir de totes les promeses i es va girar contra Jonatan. En comptes d'agrair-li els bons serveis, el vexava de mil maneres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Demetri, creient-se segur en el tron, va voler donar més estabilitat al seu regne. Va retirar el gruix del seu exèrcit pensant que ja no el necessitava. Va demanar als soldats que deixessin les armes i no els va pagar els salaris previstos per al temps de pau, com, en canvi, sí que havien fet els reis anteriors per assegurar la seva fidelitat en temps d’emergència. Va mantenir armats només els mercenaris que havia enrolat a Creta i a les illes, com explica Flavi Josep, l’antic historiador jueu. El rei era cada vegada més impopular, i Trifó, un dels generals d’Alexandre, es va aprofitar de la situació. El conseller Trifó (que va adoptar el sobrenom d’«intemperant» després de la seva victòria sobre Demetri II) era nadiu d’Apamea i havia prestat servei en l’exèrcit de Demetri I. S’havia passat, doncs, al bàndol d’Alexandre i després al de Ptolomeu. Jonatan, informat del que estava passant a Síria, va pensar a demanar al rei que li permetés evacuar les tropes sirianes que ocupaven la ciutadella i les altres guarnicions de Judea. Volia, en definitiva, aprofitar la situació per alliberar tota la regió de la presència de tropes estrangeres. Demetri va accedir a la petició i va dir a Jonatan: «Per tu i per la teva nació estic disposat no solament a fer això que em demanes, sinó que, a més a més, si les coses em van bé, us ompliré d’honors, a tu i la teva nació». A canvi li va demanar que enviés soldats que l’ajudessin: «Mentrestant, però, estaria bé que m’enviessis homes per a lluitar al meu costat, perquè totes les meves tropes s’han revoltat contra mi». Jonatan va enviar a Antioquia un exèrcit de tres mil homes, que van salvar al rei d’una revolta que havia esclatat a Antioquia. Flavi Josep explica que en un primer moment els soldats van ser doblegats i es van veure obligats a refugiar-se al palau reial. Però des de les teulades i gràcies a les seves fletxes van aconseguir dispersar la multitud i salvar, d’aquesta manera, el rei. Els soldats jueus òbviament «s’havien omplert de glòria als ulls del rei i de tots els seus súbdits i la seva anomenada s’estengué per tot el regne. I se’n tornaren a Jerusalem carregats de botí». Aquesta victòria, però, no va ser motiu d’alegria entre els jueus, excepte pel botí obtingut, ja que Demetri no va complir la seva paraula i, com a premi, «es va girar contra Jonatan». Potser Jonatan havia confiat més en l’aliança amb Demetri que en l’aliança amb el Senyor, l’únic que no traeix al seu poble.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
