Record de la dedicació de les basíliques romanes de Sant Pere del Vaticà i de Sant Pau extramurs. Llegir més
Record de la dedicació de les basíliques romanes de Sant Pere del Vaticà i de Sant Pau extramurs.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 14,22-33
Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren:
--És un fantasma!
I es posaren a cridar de por.
Però de seguida Jesús els digué:
--Coratge! Sóc jo. No tingueu por!
Pere li contestà:
--Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.
Jesús li digué:
--Vine.
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà:
--Senyor, salva'm!
A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:
--Home de poca fe! Per què has dubtat?
Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren:
--Realment ets Fill de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Des dels inicis del segon millenni es celebren juntes a Roma les festes de la dedicació de les basíliques de Sant Pere i de Sant Pau, com volent destacar el vincle entre els dos apòstols, anomenats «columnes» de l’Església de Roma. En ells podem veure la doble missió de l’Església, la institució petrina i la carismàtica paulina. Ambdues formen part del misteri de l’Església i s’han de viure en cada comunitat cristiana. La lectura dels Fets dels Apòstols explica l’arribada de Pau a Roma on durant dos anys va predicar l’Evangeli «amb tota valentia i sense cap impediment», tot i estar pres. L’Evangeli ens presenta, d’altra banda, la fe de Pere. Explica l’evangelista Mateu que després de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús invita els deixebles a pujar a la barca i a passar davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiada la gent. Al final, després que tots (multitud i deixebles) s’han allunyat, Jesús tot sol, puja a la muntanya a pregar. És una escena que trobem sovint en els Evangelis (evidentment havia impressionat molt als deixebles i a la primera comunitat cristiana). Mentre la barca travessa el mar, s’aixeca una tempesta. L’Evangelista sembla suggerir que sense Jesús és fàcil que s’aixequin vents i es desencadenin tempestats. En qualsevol cas, la nit, cada nit, sempre és plena de por. Però arriba l’alba. I mentre surt el sol, Jesús s’acosta als deixebles caminant sobre les aigües. La por confon les idees i la mirada dels deixebles, pensen que és un fantasma. Jesús es dirigeix directament a ells i els diu: «Coratge, sóc jo, no tingueu por!» I escolta la súplica de Pere. «Vine!», li diu Jesús. Pere segurament recorda la invitació que va escoltar per primera vegada a la riba d’aquell mateix llac i, una vegada més, immediatament, deixa la barca i les xarxes i es dirigeix cap a Jesús. I també ell camina sobre les aigües. La resposta confiada i immediata a la crida del Senyor sempre fa fer miracles. Però vénen els dubtes i Pere s’ofega. Torna la súplica i Jesús dóna la mà al pobre Pere. Allò que importa és no separar-se del Senyor i seguir sempre la seva veu. Els dos apòstols, Pere i Pau, continuen exhortant-nos, amb una sola veu, a seguir sempre la veu del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
