LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 20 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 12,24-53

Jonatan va saber que els generals de Demetri havien tornat per combatre contra ell amb un exèrcit encara més nombrós que abans. Immediatament se n'anà de Jerusalem per sortir-los al pas a la regió d'Hamat, ja que no volia deixar-los cap possibilitat d'entrar en el seu territori. Va enviar al campament dels enemics uns espies, que tornaren amb la informació que es preparaven per a sorprendre els jueus de nit. Quan s'hagué post el sol, Jonatan ordenà als seus que estiguessin alerta tota la nit, amb les armes a punt per a entrar en combat. Va destacar també sentinelles tot al voltant del campament. Quan els enemics es van adonar que Jonatan i els seus estaven preparats per a combatre, es van espantar i, amb el pànic que els atenallava, van encendre fogueres en el seu propi campament. Jonatan i els seus, com que veien aquells focs encesos, no van comprendre què passava fins a la matinada. Llavors Jonatan emprengué la persecució dels fugitius, però no els pogué atrapar, ja que havien travessat el riu Elèuter.
Llavors Jonatan es girà contra els àrabs anomenats zabadeus, els derrotà i saquejà el seu territori. Després va aixecar el campament i anà a Damasc bo i recorrent tota la regió. Simó, per la seva banda, emprengué la marxa i avançà fins a Ascaló i les fortaleses veïnes. Es desvià cap a Jafa, la va conquerir i va deixar-hi una guarnició per a defensar-la, perquè l'havien informat que els habitants volien donar la fortalesa als partidaris de Demetri.
Quan va tornar a Jerusalem, Jonatan convocà els ancians del poble i va decidir amb ells de construir fortaleses a Judea, alçar les muralles de Jerusalem i bastir un gran mur entre la ciutadella i la ciutat per mantenir la ciutadella separada de la ciutat i aïllada, de manera que els enemics no poguessin comprar ni vendre res. Així, doncs, els habitants de Jerusalem es posaren a reconstruir la ciutat. Calia refer la part ensorrada de la muralla que dóna al torrent del costat d'orient i restaurar el barri anomenat Cafenata. Simó va reconstruir Hadid a la Xefelà. La va fortificar i la proveí de portes i forrellats.
Trifó aspirava a cenyir-se la corona de l'Àsia, després d'eliminar el rei Antíoc. Però, preveient l'oposició i la guerra oberta de Jonatan, cercava la manera d'agafar-lo i matar-lo. I així emprengué la marxa cap a Bet-Xean. A Bet-Xean va sortir-li al pas Jonatan amb quaranta mil homes, tots bons guerrers. Quan Trifó el va veure amb aquell exèrcit tan nombrós, no gosà emprendre cap acció contra ell. Ben al contrari, el va rebre amb tots els honors i l'omplí d'obsequis, el va presentar als seus amics i els ordenà, a ells i a tots els seus soldats, que l'obeïssin com a ell mateix. Després va dir a Jonatan:
--Si no estem pas en guerra, per què has carregat tantes fatigues sobre tota aquesta gent? Fes-los tornar a casa seva, tria't uns quants homes com a escorta i acompanya'm a Ptolemaida. Et vull donar aquesta ciutat i les altres fortaleses, amb les tropes restants i tots els funcionaris que hi ha. Si he vingut, és justament per això. Després me'n tornaré.
Jonatan, fiant-se de Trifó, va fer tal com ell li deia i llicencià les seves tropes, que se'n tornaren al país de Judà. Es va quedar només amb tres mil homes: dos mil els deixà a Galilea, i els altres mil se'ls endugué amb ell. Però, tan bon punt entraren a Ptolemaida, els habitants de la ciutat van tancar les portes, agafaren Jonatan i van passar a tall d'espasa tots els qui havien entrat amb ell.
Llavors Trifó envià tropes d'infanteria i de cavalleria a Galilea i a la Plana Gran per exterminar tots els partidaris de Jonatan. Però aquests, assabentats que Jonatan havia estat capturat i que tant ell com els qui l'acompanyaven estaven perduts, es van animar mútuament i van situar-se en formació tancada, preparats per a avançar i combatre. Els perseguidors, veient els jueus disposats a lluitar fins a morir, es van retirar. I així pogueren arribar tots al país de Judà sans i estalvis, però molt alarmats. Van plorar Jonatan i els qui l'acompanyaven, i també tot Israel va fer un gran dol per ells. Llavors totes les nacions veïnes miraven de destruir els jueus. Es deien: «No tenen ningú que els guiï ni ningú que els socorri. Ara és l'hora d'atacar-los i d'esborrar el seu nom de la faç de la terra.»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El passatge s’obre amb la represa de les operacions militars. Jonatan, en conèixer la intenció dels generals de Demetri d’envair Palestina, va sortir de Jerusalem i es va dirigir a la zona d’Hamat, és a dir, la gran plana entre les muntanyes del Líban i l’Antilíban, per fer front a l’exèrcit enemic. Alguns espies que s’havien infiltrat en el camp enemic van revelen els plans a Jonatan, que va organitzar la defensa. Els generals de Demetri, conscients de la força de Jonatan, van pensar a agafar-lo per sorpresa. Però quan van saber que Jonatan estava preparat per a la batalla, els soldats fidels a Demetri van tenir por i a la nit van fugir i es van retirar més enllà de l’Elèuteros. Jonatan els va perseguir però no els va arribar a atrapar. En qualsevol cas no va aturar la seva acció i va continuar la marxa decidit a establir el seu poder militar sobre tot el seu territori. Mentrestant, Simó es va establir al llarg de la costa, en el districte militar fins a Jafa, que va conquerir posant una guarnició més digna de confiança. Després de tornar victoriós a Jerusalem, Jonatan va convocar els ancians del poble per planejar altres estructures de defensa a Judea. Li urgia en particular reforçar les defenses de Jerusalem, que havien estat enderrocades per Antíoc IV i Antíoc V i només havien estat reconstruïdes parcialment. També va decidir fer morir de fam els homes que custodiaven la Ciutadella. Es van començar i es van completar els treballs de reconstrucció del barri de Cafenata –ubicat, pel que sembla, com a «segon barri» al nord-oest de Jerusalem. Mentrestant Trifó, àvid de poder, va ordir un complot contra el rei Antíoc VI. Però perquè el seu pla tingués èxit va pensar que era necessari doblegar el creixent poder dels caps jueus, sobretot el de Jonatan. Per això va decidir neutralitzar l’oposició, capturant Jonatan. El va atraure amb un estratagema i Jonatan —que sovint havia pagat cara la seva ingenuïtat— hi va caure plenament. En la trobada que va tenir amb Trifó a Bet-xean es va deixar convèncer per acomiadar el nombrosíssim exèrcit que havia portat amb ell. Jonatan es va refiar i va deixar marxar la majoria dels soldats, quedant-se només amb mil homes. Un cop dins de Ptolemaida, Trifó va capturar Jonatan i va ordenar exterminar els soldats que l’havien acompanyat. Després va enviar l’exèrcit a Galilea per derrotar els homes de Jonatan. Aquests, però, en saber que Trifó havia capturat Jonatan, no només no es van enfonsar sinó que es van organitzar amb gran força i orgull. Van oposar una fortíssima resistència a l’enemic fins a aconseguir una retirada estratègica cap a Judea. En arribar a la seva pàtria van fer un gran dol i tots van plorar Jonatan, a qui creien mort al costat dels seus homes. La notícia de la mort de Jonatan va fer que els països veïns es llancessin contra els jueus per derrotar-los i sotmetre’ls: Es deien: «No tenen ningú que els guiï ni ningú que els socorri. Ara és l’hora d’atacar-los i d’esborrar el seu nom de la faç de la terra» (v. 53).

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.