LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia

Pregària de la vigília

7 de febrer de 1968: memòria de l'inici de la comunitat de Sant'Egidio. Un grup d'estudiants d'un institut de Roma va començar a reunir-se al voltant de l'Evangeli i de l'amor pels pobres. Acció de gràcies al Senyor pel do de la Comunitat. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 7 de febrer

7 de febrer de 1968: memòria de l’inici de la comunitat de Sant’Egidio. Un grup d’estudiants d’un institut de Roma va començar a reunir-se al voltant de l’Evangeli i de l’amor pels pobres. Acció de gràcies al Senyor pel do de la Comunitat.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 13,15-17.20-21

Per Jesucrist, oferim contínuament a Déu un sacrifici d'acció de gràcies, és a dir, el fruit d'uns llavis que lloen el seu nom. No us oblideu de fer el bé i de compartir allò que teniu: aquests són els sacrificis que agraden a Déu. Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils; ells vetllen sempre per vosaltres i n'hauran de donar compte. Mireu que puguin fer-ho amb goig i no pas lamentant-se; això no us seria profitós. Que el Déu de la pau, que ha fet pujar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre, el gran pastor de les ovelles, gràcies a la sang d'una aliança eterna, us perfeccioni amb tota mena de béns perquè pugueu complir la seva voluntat; que ell mateix, per Jesucrist, faci en nosaltres allò que li és plaent. A Jesucrist sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La carta, que arriba a la seva conclusió, ens compromet en el «sacrifici d’acció de gràcies» que s’eleva de la comunitat cada vegada que aquesta es reuneix per celebrar la litúrgia. D’aquí pren força i sentit tota la nostra vida. Es tracta de fet, de viure la vida cristiana no com un conjunt de regles, ni de rituals, sinó d’abandonar la lògica del pecat i d’acollir l’amor de Crist. D’aquesta manera s’entra al Regne promès. I la benevolència i la voluntat de fer el bé, formen part de la lògica de l’amor. La invitació contempla un comportament a observar en la vida quotidiana, que condueix a «compartir allò que es té», és a dir, a una comunitat de béns que només és possible quan es viu amb una mirada benvolent vers el proïsme. Fins i tot l’obediència és possible quan el propi cor viu en la bondat i la comunió, perquè obeir no ha de ser una obligació, ha de néixer de la consciència de la necessitat de ser ajudats i guiats. A continuació, l’autor ens convida a la pregària, que no es mostra en el text que hem llegit, però que es fonamental com a passatge final de la Carta abans de la fórmula de comiat concloent. L’autor, abandonant en certa manera l’anonimat, demana amb insistència: «pregueu per nosaltres». Darrerament, el papa Francesc ens ha fet sentir amb més força el compromís de pregar els uns pels altres. Sovint ho demana per a ell. La unió en la pregària ha de ser el fonament de la vida de la comunitat cristiana i de la comunió que l’ha de caracteritzar. En els escrits del Nou Testament trobem moltes vegades l’exhortació a pregar els uns pels altres. L’autor de la Carta, després d’aquesta petició, expressa una gran esperança que d’alguna manera tanca la reflexió teològica de la carta. Formula una solemne pregària de benedicció per a la comunitat, i recorda, una vegada més, l’obra de salvació portada a terme per Déu a fi de destruir la mort. Recorda que «el Déu de pau» ha «fet pujar (Isaïes. 63,11-13) d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, el gran pastor de les ovelles», resumint així la funció sacerdotal de Crist. Per primera i única vegada en tota la Carta parla de la resurrecció de Jesús. La benedicció que segueix té una empremta típicament paulina, en el sentit que Déu compleixi en nosaltres allò que és bo i li és agradable. Nosaltres, per tant, podem fer la voluntat de Déu (l0,7.9.36) només si ell ens hi prepara. En efecte, és Ell qui «us perfecciona amb tota mena de béns perquè pugueu complir la seva voluntat». El Senyor ens perfecciona perquè només d’aquesta manera podrem complir la seva voluntat. No tot depèn de nosaltres. Confiem-nos a Ell, el nostre gran Pastor, per viure plenament segons el que és agradable a Ell.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.