Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Memòria de sant Ignasi, bisbe d'Antioquia. Va ser condemnat a mort i portat a Roma, on va morir màrtir (+107).
Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Memòria de sant Ignasi, bisbe d’Antioquia. Va ser condemnat a mort i portat a Roma, on va morir màrtir (+107).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Efesis 2,1-10
Vosaltres en altre temps éreu morts per les vostres faltes i els vostres pecats; vivíeu sotmesos al déu d'aquest món, al sobirà que domina entre el cel i la terra, l'esperit que ara actua en els qui són rebels. En altre temps tots nosaltres també havíem viscut com ells: ens abandonàvem als desigs terrenals i ens deixàvem endur pels seus impulsos. Actuàvem seguint la nostra naturalesa, i així ens fèiem mereixedors del càstig de Déu igual que els altres. Però Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats! Per mitjà de Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb ell i ens ha entronitzat dalt al cel juntament amb ell; així, davant els segles que vindran, i en virtut de la bondat que ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva gràcia. És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se'n. Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, després d’haver proclamat la grandesa de l’obra de Déu realitzada en el Crist a favor de l’Església, recorda als efesis la seva condició prebaptismal: estaven morts, allunyats de Déu, eren esclaus del pecat i per tant destinats a morir. Són els pecats, en efecte, els qui ens condueixen a la mort. Les transgressions i els pecats (per a Pau les dues paraules són sinònims) no són vistos com a actes puntuals, sinó com una condició permanent de desobediència. Només l’obediència a Déu fa l’existència humana lliure de pecat. Abans de la conversió, «tots nosaltres» recorda Pau vivíem d’acord amb la mentalitat egocèntrica d’aquest món, sotmesos al «sobirà que domina entre el cel i la terra», és a dir, al mal (en Ef 6,11 serà anomenat «diable»). En efecte, sempre que estem subjectes a l’esperit del mal, ens comportem segons els nostres «desitjos terrenals», fent cas de «pensaments» dolents, en lloc d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la força. I per tant estàvem «per la nostra naturalesa» subjectes a la ira de Déu, és a dir, a una situació que Déu no podia tolerar, perquè era contrària al seu designi d’amor. Tanmateix, en el seu amor tan gran, ha intervingut per salvar-nos: «Però Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats!». El Senyor es compadeix i ens dóna el seu amor sense mesura. I l’extraordinari és el següent: Ell s’adreça al pecador, per tant al seu enemic, no a un home penedit. I així i tot, no es limita a treure’ns d’una situació sense sortida. Ens dóna, a més a més, la vida veritable. En Crist, el Pare ens ha revelat el seu rostre de misericòrdia. Nosaltres, membres del cos de Crist, ja hem ressuscitat amb ell i som on ell és: prop de Déu. Units a Crist i al seu cos que és l’Església, som alliberats del destí cec del mal. Alliberats per la gràcia, insisteix l’apòstol. I la fe és precisament l’acolliment d’aquest amor que allibera. El creient, per tant, és lliure no en virtut de les seves obres, sinó de l’amor de Déu que es va inclinar sobre nosaltres «quan encara érem pecadors» (Rm 5,6.8.10). L’apòstol recorda la primacia de la gràcia contra la temptació de «presumir» de la salvació a través de les nostres «obres». La fe és acollir l’amor de Déu en el nostre cor i deixar que actuï segons la seva força
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
